Quins records!

Uala!
Com et canvia la vida i que ràpid que passa el temps!
Tenia el record d'aquest blog com una cosa molt més propera, però ja han transcorregut uns quants anys... De fet hi he anat pensant de tant en tant, perquè trobo a faltar aquest espai d'escriure i compartir, però se'm menja el dia a dia i sempre es va posposant tot fins que un dia penses que és massa lluny i que ja no té sentit.
No us sona? A mi això em passa sobretot amb la gent. Aquells amics amb els que has viscut grans moments, amb qui has rigut fins a plorar i amb qui has plorat fins acabar rient i que de cop,  no saps molt bé com, acaben convertits en records. Conserves el número de telèfon per no acabar d'esborrar-los, amb la convicció que quan tinguis un moment els hi faràs un truc i tot fluirà, però quan tens el temps per fer-ho, la vergonya, la distància i la incertesa s'apoderen i ho tornes a posar a la llista de coses pendents que faràs en breu.
Doncs a mi em passava el mateix amb aquest Kalidoscopi Vital fins que no fa gaire, a través de les xarxes socials, una vella amiga va compartir un escrit que havia fet fa molts anys on parlava de les nostres aventures amb el sac de boxe (una altra d'aquelles coses que han quedat a la llista).
Tornar a llegir tot allò em va portar a rellegir tot això i a pensar que no volia deixar-ho morir o fer-ho desaparèixer perquè és part de mi. Una part petita, però que va ser important perquè va ser la primera vegada que m'obria i m'exposava al públic.
Així que m'he fet un propòsit d'abans d'any nou (no cal que tots es facin el mateix dia): recuperar aquest blog, tornar a compartir amb qui ho vulgui llegir, amb qui ho vulgui comentar i amb qui vulgui aportar o rebre propostes.
La vida ens ha canviat, però seguim sent nosaltres, només falta voluntat per aconseguir allò que ens proposem. Sigui fer una trucada, una visita, o escriure quatre línies en aquest humil blog.