Elles sempre arrenglerades.
Potser hi ha alguna despistada que dóna més voltes del que toca per arribar al mateix lloc,
però hi arriba.
Em semblen uns éssers increïbles.
Apareixen i desapareixen entre els solcs de les soles de les meves sabates,
entre les herbes,
entre les esquerdes de la terra i dels troncs.
Sempre amb un objectiu ferm,
amb conciencia de comunitat, d’unitat i de valentia.
No es fan enrera enfront de cap perill.
Tan els hi fa que plogui, nevi, ventegi o faci un sol espetarrant.
No els hi importa endinsar-se en la malesa, en espais desconeguts.
Els hi és igual ser observades o ignorades.
Elles només busquen,
troben,
agafen
i s’emporten el que volen.
Quina gran llibertat compartida més exquisida!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada