Les formigues

Elles sempre arrenglerades.

Potser hi ha alguna despistada que dóna més voltes del que toca per arribar al mateix lloc,

però hi arriba.

Em semblen uns éssers increïbles.

Apareixen i desapareixen entre els solcs de les soles de les meves sabates,

entre les herbes,

entre les esquerdes de la terra i dels troncs.

Sempre amb un objectiu ferm,

amb conciencia de comunitat, d’unitat i de valentia.

No es fan enrera enfront de cap perill.

Tan els hi fa que plogui, nevi, ventegi o faci un sol espetarrant.

No els hi importa endinsar-se en la malesa, en espais desconeguts.

Els hi és igual ser observades o ignorades.

Elles només busquen,

troben,

agafen

i s’emporten el que volen.

Quina gran llibertat compartida més exquisida!

La recepta de la vida

La familia
Els amics
La parella
Les responsabilitats
La feina
Les afeccions
Les obligacions
La moral
La salut
Les contradiccions
Les emocions
La raó
L’esperança
L’impaciència
Els hàbits
Les costums
La societat
El rebuig
L’empatia
El posicionament
La subordinació i la juxtaposició
La comprensió
L’abandonament.

Agafem un bon grapat de cadascuna i ho barregem fins que ens quedi una mescla ben compacta.
Afegim-hi unes gotes d’egocentrisme, rutina i conciencia.
Deixem-ho coure fins que estigui doradet i ja està llest per servir, en fred o en calent.

Bon profit!

I llavors tornem a començar

Seran les pors,
seran els neguits de cadascú,
seran les circumstàncies,
seran els motius que siguin, però la qüestió és que hi són.
Hi són i em provoquen.
Esperen que reaccioni d’alguna manera, però ...

Quina és la manera?
Busco alternatives,
busco opcions,
busco solucions,
busco noves situacions.

I què trobo?
De tot i força.
Una mica de tot i una mica de res:
Trobo emocions, moltes emocions,
trobo preguntes,
trobo alguna resposta,
trobo altres camins, tots ja familiars i anticipant el què passarà.

I llavors tornem a començar.

Com?
Com aconseguir altres sensacions d’una idea amb reacció preconcebuda?
Ni idea...
Només sé que el temps va passant,
Que el món es va desmontant
I que jo només sóc una més d’aquests bocins.
Tan sols una entre bilions.

Però si és així:
Perquè em sento diferent?
Perquè cerco la meva unitat entre les afinitats amb els demés.
Perquè no aconsegueixo destacar en res fent una mica de tot.
Perquè no m’escolto a mi enlloc d’escoltar als altres.

I llavors tornem a començar.