Viatjant per Itàlia

Ja fa un temps, vaig marxar al nord d’Itàlia a participar en un Camp de Treball. Era l’oportunitat perfecta per conèixer gent d’altres nacionalitats, un país nou i practicar l’anglès (això és el que va convèncer més a la família).
Era el primer cop que viatjava sola, així que la preocupació de mons pares a que passés res era directament proporcional a la meva emoció perquè passés alguna cosa que després pogués explicar. I mira tu per on, em vaig sortir amb la meva.
Durant aquell mes fora de casa, vaig conèixer molta gent. Érem una pinya molt maca que, aprofitant els caps de setmana lliures, sortíem a recórrer altres parts del país que ens acollia.

En una d’aquestes escapades del campament base, volíem veure la platja, la costa mediterrània des de l’altre banda. Vam decidir agafar el tren i fer cap a Cinque Terra, cinc poblets petitíssims on només es pot arribar amb transport terrestre al primer i a l’últim, però per veure els altres has de arribar-hi amb barca o seguint un camí de ronda que els connecta.

Teníem dos dies i 5 poblets per visitar, així que ens ho vam prendre amb calma. Potser massa perquè el cap de setmana es va allargar a 4 dies.

El primer tot va anar bé: arribem amb el tren, platgeta, cales d’insomni i camí de ronda cap al segon. Però allà la Claudia, la mexicana del grup, va caure i es va fer una ferida al genoll que, en no poder-se rentar bé, se li va anar infectant. Ja en teníem una de coixa!

Tot i així, amb un pal que vam trobar al mig del camí com a bastó vam seguir endavant, però a un ritme molt més lent fent que arribéssim al següent entrada la nit. Malgrat ser un lloc força turístic, no hi havia allotjament, així que vam estirar els sacs a l’únic espai mínimament ampli que hi havia en tot el poblet: la plaça. Ningú ens va dir res per la nostra acampada lliure, però al matí ens havíem convertit en l’objectiu fotogràfic de tots els turistes curiosos.

Vam seguir endavant fins al tercer, el quart i el cinqué. Preciós, unes platges de roques idíl•liques, però, seguint amb la nostra mala sort, vam patir una nova lesió. La Pauline, la francesa, va relliscar amb un còdol i es va aixecar l’ungla del dit gros del peu. Mentre la resta esperàvem i creuàvem els dits perquè no ens passés res més, les dues noies coixejant van anar a cercar una farmàcia i vam decidir trobar-nos a l’estació de tren per tornar cap al campament del nord. Elles no arribaven i l’hora de l’últim tren s’acostava. Preocupats pel que havia pogut passar i buscant-les per tot el poble, el vam perdre i vam haver de dormir a l’estació pensant on s’havien ficat, així que de dormir poc.

Ja estàvem a punt d’entrar al centre d’on havíem partit pensant com explicar que ens en faltaven dues, quan són precisament elles qui ens obren la porta! Es veu que el de la farmàcia les va derivar a un metge del poblet i aquest, veient que no tenia els recursos suficients per les cures, les va portar amb cotxe fins la gran ciutat.

Déu ni dó! Quina barra! I nosaltres patint com ximples! Sort que ara ja tothom porta telèfon mòbil i això es pot saber abans d’hora. Comptant i assegurant-nos primer, és clar, que hi hagi cobertura i es tingui bateria... però les aventures amb el telèfon ja són una altra història.