Altra cop aquí amb un nou destí. Aquesta vegada, per això, no deixaré que l’avió marxi sense mi.
Tot va rodat, com les maletes minúscules que porten la majoria dels passatgers de companyies low-cost. I dic la majoria amb plena consciència de que sempre hi ha alguns llestos que proven de donar-los-hi gat per llebre, i defensen encegats que les seves tres maletes ocupen el mateix espai que una de la dels altres i que, per tant, no cal facturar-les ni pagar l’excés d’equipatge ni de pes.
A mi, la veritat, les discussions que tinguin amb les hostesses, ja siguin de la sala d’embarcament com de la tripulació de bord, m’importa i m’interessa ben poc fins que em toquen el crostó.
Primer, perquè els seus diàlegs i exigències provoquen un estat de neguit a la resta de la gent que està fent cua començant a intentar encaixar, de forma desesperada, les seves bosses en els estands de prova.
Segon, perquè això provoca retencions a la sala d’espera i que, altres espavilats, provin d’avançar posicions amb l’excusa de saber quin és el motiu pel qual el vol està anunciat i nosaltres seguim allà plantats.
Tercer, per la cursa d’obstacles que has de fer per la passarel•la fins arribar a l’avió. Com si l’avió marxés sense ningú dins! Que síiiiii, que tots els vols tenen una hora programada, però que no veuen que fins que no hi siguem tots, allò no es mourà ni un centímetre??!!
Bé, potser sí que em toca una mica la moral tot el tinglado que s’arriba a muntar...
Però sincerament, el que més em fascina és la capacitat de la gent per aconseguir que els compartiments superiors per deixar-hi els trastos, passin a ser el major tresor de tots i motiu, en moltíssimes ocasions, d’autèntiques baralles campals i balls de maletes que pugen i baixen d’ells, que es desplacen en totes direccions i que cents d’ulls no deixen de vigilar (no fos cas que la seva s’extraviés i no pogués sortir de l’avió amb la mateixa velocitat i pressa amb la que ha aconseguit entrar; sense tenir present, que en el control de passaports ens tornem a trobar tots...).
En l’últim trajecte vaig estar observant algunes de les estratègies més utilitzades pels viatgers amb maletes no reglamentàries, per tal de que la seva no sigui guardada a la bodega i, per tant, haver d’esperar en la cinta rotatòria que surti, endarrerint-se la seva arribada triomfal a destí uns minuts més. Hi ha tres prototips bàsics d’aquesta mena de gent:
• L’esperançada: persona que, sense dir res ni pensar en el possibles continguts de les bosses de la resta de passatgers, les oprimeix desmesuradament cap al fons i els costats perquè, en una escletxa ínfima, pugui posar-hi la seva. Que no veu que no hi cap??!!!! La cara dels damnificats és de patiment o restrenyiment (segons la plasticitat de cada rostre).
• La bull-dog: persona que es creu reina del mambo i posseïdora de tot el compartiment que es troba directament sobre d’ella, en ambdós costats del passadís. Es caracteritza per bordar a tot aquell que s’hi acosta, per molt que li intenti fer entendre que es diu compartiment perquè es comparteix. Els damnificats en aquest cas, són els pobres que han hagut de fugir d’aquell sector per no contraure la ràbia ni que volin maletes sense que l’avió s’enlairi. En no tenir un lloc definit on ubicar la seva bossa, són possibles víctimes dels altres dos grans grups.
• La cooperant: persona que vetlla pel benestar de tots els altres sol•licitant, educadament, l’ajut o retirament d’alguna dels cossos acomodats per situar-hi el seu i que, casualment, no deixa espai per reubicar l’equipatge extret. “Quin greu que em sap” és la seva consigna per confirmar que ja no hi ha volta enrere. Els damnificats són persones de bon cor que es deixen portar pels somriures càndids i que confien en aquell to de veu melodiós que les persones cooperant tenen tan assajat. La seva cara passa per diferents fases: la de confiança amb un retorn de somriure sincer, la d’incredulitat quan el seu equipatge és reemplaçat per l’altre, la de sorpresa quan l’hostessa de torn s’emporta la seva maleta a una distància que després no podrà superar fins que la resta de passatgers baixin de l’avió, i la de mala llet quan descobreixen que els hi ha pres el pèl (com si fos la primera vegada...).
Vigileu. Fixeu-vos bé en tot el que us he dit i estareu preparats pel proper viatge. Jo, per la meva part, com a damnificada habitual, no penso deixar que, aquesta vegada, em torni a passar i, si cal, m’uneixo a l’enemic. Que s’atreveixi algú a tocar la meva motxilla... grrrrrr
