14 d’agost 2010

De bolo

Estacionats aquí, en el no-res.
Ente Vilanova i la Geltrú.
Deixant que el temps transcorri
sense saber ben bé on pararà,
ni tan sols si ho farà.

Els minuts s'eternitzen,
les hores es succeeixen,
la paciència s'acaba
i la son comença.

Tant camí fet i per desfer,
tanta il·lusió trobada i perduda de nou.
El conformisme i l'inconformisme
són dos cares de la mateixa moneda,
són dues visions del mateix got,
però ambdues amb un objectiu comú:
vibrar amb la música que ens ha dut fins aquí
poder compartir-ho i mostrar-ho al món.

Les llums de colors emmarquen l'escena.
Està tot llest i preparat:
els músics, els instruments, la gent que espera...
per fi!!! 1, 2... 1, 2, 3 i...

21 de març 2010

Equipatge de mà

Altra cop aquí amb un nou destí. Aquesta vegada, per això, no deixaré que l’avió marxi sense mi.

Tot va rodat, com les maletes minúscules que porten la majoria dels passatgers de companyies low-cost. I dic la majoria amb plena consciència de que sempre hi ha alguns llestos que proven de donar-los-hi gat per llebre, i defensen encegats que les seves tres maletes ocupen el mateix espai que una de la dels altres i que, per tant, no cal facturar-les ni pagar l’excés d’equipatge ni de pes.

A mi, la veritat, les discussions que tinguin amb les hostesses, ja siguin de la sala d’embarcament com de la tripulació de bord, m’importa i m’interessa ben poc fins que em toquen el crostó.
Primer, perquè els seus diàlegs i exigències provoquen un estat de neguit a la resta de la gent que està fent cua començant a intentar encaixar, de forma desesperada, les seves bosses en els estands de prova.
Segon, perquè això provoca retencions a la sala d’espera i que, altres espavilats, provin d’avançar posicions amb l’excusa de saber quin és el motiu pel qual el vol està anunciat i nosaltres seguim allà plantats.
Tercer, per la cursa d’obstacles que has de fer per la passarel•la fins arribar a l’avió. Com si l’avió marxés sense ningú dins! Que síiiiii, que tots els vols tenen una hora programada, però que no veuen que fins que no hi siguem tots, allò no es mourà ni un centímetre??!!
Bé, potser sí que em toca una mica la moral tot el tinglado que s’arriba a muntar...

Però sincerament, el que més em fascina és la capacitat de la gent per aconseguir que els compartiments superiors per deixar-hi els trastos, passin a ser el major tresor de tots i motiu, en moltíssimes ocasions, d’autèntiques baralles campals i balls de maletes que pugen i baixen d’ells, que es desplacen en totes direccions i que cents d’ulls no deixen de vigilar (no fos cas que la seva s’extraviés i no pogués sortir de l’avió amb la mateixa velocitat i pressa amb la que ha aconseguit entrar; sense tenir present, que en el control de passaports ens tornem a trobar tots...).

En l’últim trajecte vaig estar observant algunes de les estratègies més utilitzades pels viatgers amb maletes no reglamentàries, per tal de que la seva no sigui guardada a la bodega i, per tant, haver d’esperar en la cinta rotatòria que surti, endarrerint-se la seva arribada triomfal a destí uns minuts més. Hi ha tres prototips bàsics d’aquesta mena de gent:
• L’esperançada: persona que, sense dir res ni pensar en el possibles continguts de les bosses de la resta de passatgers, les oprimeix desmesuradament cap al fons i els costats perquè, en una escletxa ínfima, pugui posar-hi la seva. Que no veu que no hi cap??!!!! La cara dels damnificats és de patiment o restrenyiment (segons la plasticitat de cada rostre).
• La bull-dog: persona que es creu reina del mambo i posseïdora de tot el compartiment que es troba directament sobre d’ella, en ambdós costats del passadís. Es caracteritza per bordar a tot aquell que s’hi acosta, per molt que li intenti fer entendre que es diu compartiment perquè es comparteix. Els damnificats en aquest cas, són els pobres que han hagut de fugir d’aquell sector per no contraure la ràbia ni que volin maletes sense que l’avió s’enlairi. En no tenir un lloc definit on ubicar la seva bossa, són possibles víctimes dels altres dos grans grups.
• La cooperant: persona que vetlla pel benestar de tots els altres sol•licitant, educadament, l’ajut o retirament d’alguna dels cossos acomodats per situar-hi el seu i que, casualment, no deixa espai per reubicar l’equipatge extret. “Quin greu que em sap” és la seva consigna per confirmar que ja no hi ha volta enrere. Els damnificats són persones de bon cor que es deixen portar pels somriures càndids i que confien en aquell to de veu melodiós que les persones cooperant tenen tan assajat. La seva cara passa per diferents fases: la de confiança amb un retorn de somriure sincer, la d’incredulitat quan el seu equipatge és reemplaçat per l’altre, la de sorpresa quan l’hostessa de torn s’emporta la seva maleta a una distància que després no podrà superar fins que la resta de passatgers baixin de l’avió, i la de mala llet quan descobreixen que els hi ha pres el pèl (com si fos la primera vegada...).

Vigileu. Fixeu-vos bé en tot el que us he dit i estareu preparats pel proper viatge. Jo, per la meva part, com a damnificada habitual, no penso deixar que, aquesta vegada, em torni a passar i, si cal, m’uneixo a l’enemic. Que s’atreveixi algú a tocar la meva motxilla... grrrrrr

27 de febrer 2010

Giralluna

GIRALLUNA és on tot es capgira, un oasi fet a mida entre la il·lusió i la realitat, un lloc on els mims parlen, l'il·lusionista es desespera, l'equilibrista ho aguanta tot, el malabarista està malalt de gravetat i el músic és de pronòstic reservat.
Benvinguts a l'espai on tot por ser, on els arbres són paraigües i la lluna és de paper.
Aquí us espera el Marcel que és pallasso, especialista en posar el peu a la galleda i ensopegar moltes vegades amb la mateixa pedra. Com qui no vol la cosa... un fet quotidià acaba convertint-se en espectacle i a l'hora l'espectacle es transforma en la cosa més quotidiana.
Hi ha coses que li surten bé, hi ha coses que no tant... però millor, perquè fan riure!!!
L'espectacle al seu punt, ben enplatat amb un toc de màgia, música, circ, mim... està preparat!!! No deixem que es refredi, hi estan tots convidats!!
Com deia el poeta, qualsevol dia pot sortir la lluna!!! Ni que sigui de paper.

Marcel Gros

La Síndrome de Bucay

Sinopsi: La Síndrome de Bucay explica la història d'en Santi, un portalliteres que està enamorat de la Rosa, una noia amb qui coincideix al bus i que llegeix un llibre de Bucay. En Santi té una concepció romàntica de l'amor, tot el contrari que el seu company de feina, en Robert, un gran aficionat als westerns. Quan van a buscar un exitus, en Santi descobreix que la morta llegia el mateix llibre de Bucay que la Rosa. En Santi ho interpreta com un senyal i s'endinsa en el món d'aquest autor pensant que així sabrà com és la Rosa.Però les coincidències no s'acabaran aquí. Un retrobament altra vegada casual, un desenllaç imprevist, donaran raó dels efectes letals de la síndrome de Bucay.


Tot i que sona força extravagant i que llegint això tampoc em motivava gaire, haig de reconèixer que em va sorprendre. És una obra divertida, amb molts matissos, una escenografia senzilla, però adequada i que enllaça perfectament l'obra de Bucay amb la història dels personatges sense caure en l'ús exagerat del recurs literari.
No us la perdeu!!! Està al Teatre Gaudí fins el 7 de març!

20 de febrer 2010

Ovelles amb insomni

Una! I salta la tanca.
Dues! I salta la tanca.
No sé si em servirà de gaire tot això...
Tres! Triga una miqueta més perquè m’he quedat penjada en el motiu pel qual segueixo confiant en que funcioni, però també salta la tanca.
Quatre! Amb pas més lent s’acosta a la tanca. Se la mira i remira...
Cinc! Amb molta embranzida i convicció hi va directa, però li pica la curiositat i es queda mirant cap al mateix punt que la quarta en arribar. Res, no hi veu res de diferent a la resta de vegades que ha hagut de saltar.
Sis! Des del punt de sortida ja veu que allà passa alguna cosa, així que s’hi acosta per saber quin és el motiu pel que no es compleixen els objectius de sempre.
Set, vuit, nou, deu i once! Ni ho intenten. Després de veure l’aglomeració formada davant de la tanca van cap al punt de trobada amb la mosca sota el nas ( i unes quantes més donant voltes en una zona conflictiva prop de la cua).
Cap d’elles entén què hi fan parades. Cap sap què representa que busquen o esperen. El temps passa i les següents es van ajuntant amb elles.
Algunes han oblidat que havien de saltar la tanca i s’engresquen a explicar-se què ha estat de les seves vides des de l’últim servei, ja que és l’únic moment on coincideixen. Altres prefereixen relaxar-se a l’herba panxa enlaire i gaudint d’una nit tan agradable. Un petit grup s’han animat a cantar, provocant que algunes espontànies s’arranquin a ballar i a marcar el ritme amb les seves potes (crec que seria capaç fins i tot de personalitzar-les per la seva manera d’expressar-se, els seus comentaris i moviments).
Les companyes U, dos i tres, tornen enrere per saber com és que les seves companyes no han creuat com havien d’haver fet fa una bona estona. En veure el panorama no poden reaccionar de cap altra manera que indignant-se, no es pot deixar la feina mitges sense motiu!
Totes estan ben distretes amb les seves noves activitats i molt ben acompanyades en petits grupets. Bé, totes menys la quarta. Ella segueix sola, ara asseguda en les seves potes de darrera, a uns 2 metres de la tanca i amb la mirada clavada, perduda, entre els llistons. Hi ha una cosa que no li acaba d’encaixar... hi ha una pregunta que li volta pel cap des del primer dia que va iniciar-se com a saltadora de tanques: perquè l’ha de saltar brincant amb aquell posat de “això no requereix cap esforç perquè sóc super-àgil” si la llargada total de la tanca no sobrepassa els 3 metres i podria rodejar-la? Qui cony s’ha inventat que per creuar només hi ha aquesta possibilitat molt més esgotadora i, als seus ulls, ridícula?
De cop em ve a la memòria aquells estius a la masia on, cada dia, venien les ovelles a pasturar a l’era. Menjaven la poca herba seca que quedava i bevien aigua d’unes banyeres i de bidons reutilitzats. Ostres, una d’elles li va enganxar una paparra a mon pare que el va portar a l’hospital ple de puntets vermells sense que ningú s’imaginés el motiu!
Vaja, ja m’he perdut un altra vegada! Començo a comptar ovelles, però enlloc d’aconseguir adormir-me em distrec i em desvetllo encara més. Maleïda imaginació...
Si és que no sé de què em sorprenc... sempre em passa el mateix!
Hauré de començar a buscar nous mètodes per arreglar les nits d’insomni.

28 de gener 2010

Crida

Navegant entre els misteris de la nit,
l’ombra dels que t’envolten et provoquen un crit.
Crits de por, crits d’innocència.
Crida!
Crida i espanta tot allò que no vols.
Crida fins a quedar-te afònic.

I que s’aturi el temps en aquell precís moment
per sentir el ritme dels teus batecs.
Batecs accelerats, respiració profunda,
acompassant-se camí de la llibertat
tants cops somniada i adormida.
Deixa d’enyorar-la i converteix-la en realitat!

Viu, riu, salta!
I crida ben fort els teus desitjos més ocults
perquè arribin a tothom i crear una il•lusió comú.
On les ombres no t’espantin,
on les ombres t’acompanyin
i siguin, tan sols, el contrapunt a la claror més absoluta.

Crida!
Crida i espanta tot allò que no vols.
Crida fins a quedar-te afònic.

Momentum

Només entrar et pregunten: I SI POGUESSIS PARAR EL TEMPS...?
Si poguessis parar el temps, controlar-lo, prendre'ns un respir per observar-lo...
Si poguéssim fer tot això... què faríem? què canviaríem?


I el meu primer pensament davant de tot allò va ser: RES. NO FARIA NI CANVIARIA RES. Només respirar, contemplar, gaudir del que hi ha i del nou inici del moviment quan hagi de venir.
Que curiós que em sorprengui, no? I que gratificant que és descobrir-ho.

Momentum: últim espectacle de Mayumaná

02 de gener 2010

Viatjant per Itàlia

Ja fa un temps, vaig marxar al nord d’Itàlia a participar en un Camp de Treball. Era l’oportunitat perfecta per conèixer gent d’altres nacionalitats, un país nou i practicar l’anglès (això és el que va convèncer més a la família).
Era el primer cop que viatjava sola, així que la preocupació de mons pares a que passés res era directament proporcional a la meva emoció perquè passés alguna cosa que després pogués explicar. I mira tu per on, em vaig sortir amb la meva.
Durant aquell mes fora de casa, vaig conèixer molta gent. Érem una pinya molt maca que, aprofitant els caps de setmana lliures, sortíem a recórrer altres parts del país que ens acollia.
En una d’aquestes escapades del campament base, volíem veure la platja, la costa mediterrània des de l’altre banda. Vam decidir agafar el tren i fer cap a Cinque Terra, cinc poblets petitíssims on només es pot arribar amb transport terrestre al primer i a l’últim, però per veure els altres has de arribar-hi amb barca o seguint un camí de ronda que els connecta.
Teníem dos dies i 5 poblets per visitar, així que ens ho vam prendre amb calma. Potser massa perquè el cap de setmana es va allargar a 4 dies.
El primer tot va anar bé: arribem amb el tren, platgeta, cales d’insomni i camí de ronda cap al segon. Però allà la Claudia, la mexicana del grup, va caure i es va fer una ferida al genoll que, en no poder-se rentar bé, se li va anar infectant. Ja en teníem una de coixa!
Tot i així, amb un pal que vam trobar al mig del camí com a bastó vam seguir endavant, però a un ritme molt més lent fent que arribéssim al següent entrada la nit. Malgrat ser un lloc força turístic, no hi havia allotjament, així que vam estirar els sacs a l’únic espai mínimament ampli que hi havia en tot el poblet: la plaça. Ningú ens va dir res per la nostra acampada lliure, però al matí ens havíem convertit en l’objectiu fotogràfic de tots els turistes curiosos.
Vam seguir endavant fins al tercer, el quart i el cinqué. Preciós, unes platges de roques idíl•liques, però, seguint amb la nostra mala sort, vam patir una nova lesió. La Pauline, la francesa, va relliscar amb un còdol i es va aixecar l’ungla del dit gros del peu. Mentre la resta esperàvem i creuàvem els dits perquè no ens passés res més, les dues noies coixejant van anar a cercar una farmàcia i vam decidir trobar-nos a l’estació de tren per tornar cap al campament del nord. Elles no arribaven i l’hora de l’últim tren s’acostava. Preocupats pel que havia pogut passar i buscant-les per tot el poble, el vam perdre i vam haver de dormir a l’estació pensant on s’havien ficat, així que de dormir poc.


Ja estàvem a punt d’entrar al centre d’on havíem partit pensant com explicar que ens en faltaven dues, quan són precisament elles qui ens obren la porta! Es veu que el de la farmàcia les va derivar a un metge del poblet i aquest, veient que no tenia els recursos suficients per les cures, les va portar amb cotxe fins la gran ciutat.
Déu ni dó! Quina barra! I nosaltres patint com ximples! Sort que ara ja tothom porta telèfon mòbil i això es pot saber abans d’hora. Comptant i assegurant-nos primer, és clar, que hi hagi cobertura i es tingui bateria... però les aventures amb el telèfon ja són una altra història.

Llits

Oi que veieu un llit? Sí, però si us hi fixeu una mica més, podreu veure-hi més coses. Hi veureu el bressol que es converteix en el nostre primer món. Hi veureu el llit de la infantesa, el llit dels primers contes. Hi veureu el llit de les pors de l'adolescència, guardià únic de secrets inconfessables. El llit del sexe, el del matrimoni, el dels secrets i la intimitat compartida. El llit de la solitud, el de la malaltia, i el de l'últim viatge.


Escolteu el vostre llit. Escolteu els llits dels hotels, els de les presons i els dels hospitals. Deixeu-vos atrapar per la seva quietud i els records impregnats en els matalassos. I escolteu: entre els seus llençols, sota els seus coixins, hi trobareu fragments de vida, fragments de somnis...
Lluís Danés
(autor i director de l'obra "Llits")
TNC fins al 3 de gener del 2010