Psicoanàlisis llunàtic

Molt bon dia a tothom! I quan dic a tothom vull dir sense excepcions, de debò. Em dic Bruna i des de petita la gent s’ha dedicat a fer una rima fàcil entre el meu nom i un gran hit de tots els temps. Qui hagués pensat mai que em portaria a aquests nivells insospitats de socialització i adaptació a qualsevol dels entorns que em rodegen. Pot semblar una tonteria, però el fet de que et relacionin amb una cançó com aquesta, que forma part de la història de la humanitat, m’ha ajudat molt a provocar que moments de tensió inicial entre la gent, es converteixin en un recordatori melancòlic dels vells temps i, conseqüentment, a que, sempre que es senti, la gent em tingui present per qualsevol cosa que pugui necessitar conservant aquell punt de tendresa a la que t’evoca inevitablement.

No té uns continguts filosòfics ni polítics gaire definits a simple vista, però si t’hi fixes hi trobaràs un rerefons un xic inquietant.

És una cosa així “La Lluna, la pruna, vestida de dol; son pare la crida, sa mare no vol”. Fort, eh?

Primer de tot comencem amb la meravellosa metàfora inicial perquè, sincerament, mai m’hagués atrevit a comparar dues coses tan diferents entre elles només pel fet de que les dues tinguin forma esfèrica. Una pruna, una miserable pruna! És cert que les dues tenen efectes relaxants: una de forma espiritual i l’altre evitant problemes d’acumulació de matèria innecessària dins del propi organisme (ja m’enteneu, oi?); però cal que una cançó infantil i tan popular com aquesta ens faci reviure aquests penosos moments de privacitat? A més a més, quina gràcia tindria vestir la lluna de dol? Així la única cosa que aconseguiríem seria que desapareixés, es confondria en la foscor de la nit i seria imperceptible per l’ull humà. Seria una eterna lluna nova, la qual cosa provocaria grans alteracions i catàstrofes naturals, així com el fi d’aquells moments romàntics de passeig sota la seva llum que els amants han copiat de películ•les carrinclones, o l’extinció de l’esoterisme, les bruixes i les seves akelarres; tot i que, segur que d’aquesta manera, s’acabarien els problemes d’alguna gent a l’hora d’anar a banys que no siguin el de casa seva (és el que s’anomena publicitat subliminal). Ben mirat, seria un ajut als pobres que pateixen aquest suplici habitualment.

“Son pare la crida, sa mare no vol”: aquí ja entrem en temes més seriosos. No és que les alteracions meteorològiques del nostre món, l’eliminació d’alguns personatges, ja siguin públics o privats, que s’autodefineixen com estudiosos o guies, i el bé de la gent amb dificultats intestinals, no ho consideri important, però el maltractament psicològic és tinta d’un altre tinter. Em limitaré a un parell d’idees: el pare no té perquè cridar, així l’únic que aconseguirà serà destrossar-se el coll i que la seva filla segueixi sense fer-li cas (sempre s’ha parlat de la rebel•lió dels fills, no sé què el sorprèn tant...). L’opció de la mare em sembla més apropiada. Perquè? Doncs perquè encara que no acceptin que la seva filla, la lluna, es vulgui transvestir o tornar gòtica o satànica, ells l’han de seguir estimant i respectant tal com és, no poden seguir esperant que es converteixi amb el que ells sempre han somniat, és una pèrdua de temps i un desgast psíquic extrem. Cadascú porta la seva existència com vol, de la millor forma possible, o no?

Després de tot això, és difícil seguir pensant en la innocència de les cançons infantils i, en conseqüència, dels infants que les aprenen. Així que, a partir d’ara, fixem-nos més en allò que ensenyem als més petits. Pensem en que, de forma inconscient, els estem conduint cap a un desenvolupament psíquic i social específic.

Veient el panorama... dono gràcies a la fantàstica persona que em va posar aquest nom, Bruna, que ha provocat que em convertís, si seguim les conclusions anteriors, en algú amb criteri propi, idees clares, que no accepta prohibicions ni es posa limitacions en el seu creixement personal. De debò, moltíssimes gràcies. No sé com hagués sortit amb un nom com Ramona... no vull ni pensar-ho.