L'Illa de la Veritat Absoluta

Una nit vaig anar a sopar a casa d’uns amics. Era una trobada informal i, a l’hora, una bona oportunitat per conèixer gent d’altres móns.
Entre ells es trobava un reconegut filòsof que, en una arrancada de sinceritat etílica, em va explicar que havia descobert una illa meravellosa i que volia compartir-la amb algú que pogués apreciar la seva grandiositat. Lògicament, vaig fer tot el possible per convèncer-lo que jo era la persona perfecta. Al final ho vaig aconseguir.

Em va fer un mapa de com arribar-hi i, al dia següent, vaig emprendre el meu viatge.

Vaig començar a navegar fins el Mar de Dubtes des d’on es divisava l’illa, comprovant que era real. Vaig atracar el veler a la Cova dels Sospirs i, en trepitjar terra, no vaig poder evitar deixar-ne anar un.

Vaig pujar a la Cresta de l’Ou fins arribar a la Cresta de la Gallina i, així, poder arribar al cim del Mont Enigma. Des d’allà tot es veia perfectament bé. Es veia tot el camí que havia fet fins ser a dalt de tot. Ui! Ara no recordo quina cresta era primera, l’Ou o la Gallina? No ho recordava, així que em vaig quedar amb l’enigma.

Després d’omplir els pulmons d’aire pur i recuperar forces, vaig baixar fins la Vall de l’Ego: “i pensar que JO sóc la única persona aquí... que tot això és NOMÉS per a MI...”

Vaig decidir rodejar la muntanyeta i veure quines eren la resta de meravelles d’aquella illa que NOMÉS JO podia gaudir.

Just a l’altre costat, em vaig trobar un prat enorme. Verd, amb flors grogues. No vaig poder-me resistir a estirar-m’hi. Segur que era el Prat Infinit del que m’havia parlat durant el sopar. Vaig mirar endavant i, com molt bé s’apropiava el seu nom, només vaig trobar l’infinit i la immensitat del Mar de Dubtes on em vaig submergí abans de caure la nit.

Vaig passar hores refugiat dins la Cova dels Sospirs esperant l’albada per poder marxar.

Quan van aparèixer els primers raigs de sol, em vaig deturar un moment mirant el veler que m’havia dut fins allà,vaig sospirar i vaig iniciar el retorn a la civilització deixant enrere, tot i que no per última vegada: l’Illa de la Veritat Absoluta.