Que bonica la platja!

Fa un sol de justícia, tot el meu cos està xop i amarg de la suor. Ja no sé on ficar-me per no sentir com fa que se m’enganxi cada peça de roba que porto. Només hi veig una solució: capbussar-me, passar-me el dia en remull; així que decideixo baixar a aquella caleta de la que sempre me’n parlen els amics de la costa.

Agafo el camí que m’endinsa en el bosc. Allà els pins fan ombra i l’olor del ciment queda enrere, però la humitat enganxosa segueix perseguint-me. Segon trencall a l’esquerra i, després de la baixada, a la dreta fins l’esplanada on hi trobo unes escaletes de pedra i arrels que m’hi portaran. Començo a baixar-les amb decisió, em moro de ganes de ficar-me dins l’aigua, fins i tot he agafat les ulleres i el tub! Però… a mitja escalinata tots els meus desitjos de tranquil•litat i llunyania dels turistes queden troncats per la nova visió: allò sembla un mar, però no precisament blau turquesa, si no de tovalloles, para-sols i taques vermelles en moviment que acabo identificant com a turistes insolats per manca de crema solar.

El soroll de les cigarres del bosc s’ha transformat en crits de mares desesperades perquè el seu nen s’ha ficat dins l’aigual sense flotador i encara no és prou bo per fer-ho; d’homes i dones amagant panxa perquè no encertin l’edat que tenen; de grups d’adolescents on els nois llueixen els seus banyadors inacabables i els calçotets per sota mentre brinquen per atraure les preses, i les noies treuen pit i fan les lloques mirant de reüll per sobre les ulleres de sol mentre dissimulen escoltant música amb el mòbil; vaja, que està ple del mateix que en els altres llocs, però concentrats en un espai més petit i amb menys roba.

Això és un desastre! Segur que la cala és preciosa, divina, meravellosa i amb una sorra increible i unes postes de sol impressionants, però ara mateix no li trobo cap gràcia. Així que decideixo fer mitja volta, endinsar-me en el bosc cercant una mica d’ombra on esperar que passi el temporal de calor i conformar-me en que l’únic líquid que em recorri sigui amarg, enlloc de salat com esperava que acabés sent.

Psicoanàlisis llunàtic

Molt bon dia a tothom! I quan dic a tothom vull dir sense excepcions, de debò. Em dic Bruna i des de petita la gent s’ha dedicat a fer una rima fàcil entre el meu nom i un gran hit de tots els temps. Qui hagués pensat mai que em portaria a aquests nivells insospitats de socialització i adaptació a qualsevol dels entorns que em rodegen. Pot semblar una tonteria, però el fet de que et relacionin amb una cançó com aquesta, que forma part de la història de la humanitat, m’ha ajudat molt a provocar que moments de tensió inicial entre la gent, es converteixin en un recordatori melancòlic dels vells temps i, conseqüentment, a que, sempre que es senti, la gent em tingui present per qualsevol cosa que pugui necessitar conservant aquell punt de tendresa a la que t’evoca inevitablement.

No té uns continguts filosòfics ni polítics gaire definits a simple vista, però si t’hi fixes hi trobaràs un rerefons un xic inquietant.

És una cosa així “La Lluna, la pruna, vestida de dol; son pare la crida, sa mare no vol”. Fort, eh?

Primer de tot comencem amb la meravellosa metàfora inicial perquè, sincerament, mai m’hagués atrevit a comparar dues coses tan diferents entre elles només pel fet de que les dues tinguin forma esfèrica. Una pruna, una miserable pruna! És cert que les dues tenen efectes relaxants: una de forma espiritual i l’altre evitant problemes d’acumulació de matèria innecessària dins del propi organisme (ja m’enteneu, oi?); però cal que una cançó infantil i tan popular com aquesta ens faci reviure aquests penosos moments de privacitat? A més a més, quina gràcia tindria vestir la lluna de dol? Així la única cosa que aconseguiríem seria que desapareixés, es confondria en la foscor de la nit i seria imperceptible per l’ull humà. Seria una eterna lluna nova, la qual cosa provocaria grans alteracions i catàstrofes naturals, així com el fi d’aquells moments romàntics de passeig sota la seva llum que els amants han copiat de películ•les carrinclones, o l’extinció de l’esoterisme, les bruixes i les seves akelarres; tot i que, segur que d’aquesta manera, s’acabarien els problemes d’alguna gent a l’hora d’anar a banys que no siguin el de casa seva (és el que s’anomena publicitat subliminal). Ben mirat, seria un ajut als pobres que pateixen aquest suplici habitualment.

“Son pare la crida, sa mare no vol”: aquí ja entrem en temes més seriosos. No és que les alteracions meteorològiques del nostre món, l’eliminació d’alguns personatges, ja siguin públics o privats, que s’autodefineixen com estudiosos o guies, i el bé de la gent amb dificultats intestinals, no ho consideri important, però el maltractament psicològic és tinta d’un altre tinter. Em limitaré a un parell d’idees: el pare no té perquè cridar, així l’únic que aconseguirà serà destrossar-se el coll i que la seva filla segueixi sense fer-li cas (sempre s’ha parlat de la rebel•lió dels fills, no sé què el sorprèn tant...). L’opció de la mare em sembla més apropiada. Perquè? Doncs perquè encara que no acceptin que la seva filla, la lluna, es vulgui transvestir o tornar gòtica o satànica, ells l’han de seguir estimant i respectant tal com és, no poden seguir esperant que es converteixi amb el que ells sempre han somniat, és una pèrdua de temps i un desgast psíquic extrem. Cadascú porta la seva existència com vol, de la millor forma possible, o no?

Després de tot això, és difícil seguir pensant en la innocència de les cançons infantils i, en conseqüència, dels infants que les aprenen. Així que, a partir d’ara, fixem-nos més en allò que ensenyem als més petits. Pensem en que, de forma inconscient, els estem conduint cap a un desenvolupament psíquic i social específic.

Veient el panorama... dono gràcies a la fantàstica persona que em va posar aquest nom, Bruna, que ha provocat que em convertís, si seguim les conclusions anteriors, en algú amb criteri propi, idees clares, que no accepta prohibicions ni es posa limitacions en el seu creixement personal. De debò, moltíssimes gràcies. No sé com hagués sortit amb un nom com Ramona... no vull ni pensar-ho.

L'Illa de la Veritat Absoluta

Una nit vaig anar a sopar a casa d’uns amics. Era una trobada informal i, a l’hora, una bona oportunitat per conèixer gent d’altres móns.
Entre ells es trobava un reconegut filòsof que, en una arrancada de sinceritat etílica, em va explicar que havia descobert una illa meravellosa i que volia compartir-la amb algú que pogués apreciar la seva grandiositat. Lògicament, vaig fer tot el possible per convèncer-lo que jo era la persona perfecta. Al final ho vaig aconseguir.

Em va fer un mapa de com arribar-hi i, al dia següent, vaig emprendre el meu viatge.

Vaig començar a navegar fins el Mar de Dubtes des d’on es divisava l’illa, comprovant que era real. Vaig atracar el veler a la Cova dels Sospirs i, en trepitjar terra, no vaig poder evitar deixar-ne anar un.

Vaig pujar a la Cresta de l’Ou fins arribar a la Cresta de la Gallina i, així, poder arribar al cim del Mont Enigma. Des d’allà tot es veia perfectament bé. Es veia tot el camí que havia fet fins ser a dalt de tot. Ui! Ara no recordo quina cresta era primera, l’Ou o la Gallina? No ho recordava, així que em vaig quedar amb l’enigma.

Després d’omplir els pulmons d’aire pur i recuperar forces, vaig baixar fins la Vall de l’Ego: “i pensar que JO sóc la única persona aquí... que tot això és NOMÉS per a MI...”

Vaig decidir rodejar la muntanyeta i veure quines eren la resta de meravelles d’aquella illa que NOMÉS JO podia gaudir.

Just a l’altre costat, em vaig trobar un prat enorme. Verd, amb flors grogues. No vaig poder-me resistir a estirar-m’hi. Segur que era el Prat Infinit del que m’havia parlat durant el sopar. Vaig mirar endavant i, com molt bé s’apropiava el seu nom, només vaig trobar l’infinit i la immensitat del Mar de Dubtes on em vaig submergí abans de caure la nit.

Vaig passar hores refugiat dins la Cova dels Sospirs esperant l’albada per poder marxar.

Quan van aparèixer els primers raigs de sol, em vaig deturar un moment mirant el veler que m’havia dut fins allà,vaig sospirar i vaig iniciar el retorn a la civilització deixant enrere, tot i que no per última vegada: l’Illa de la Veritat Absoluta.

¿Qué pasa con los relojes?

Menuda semanita cuática con los relojes!!!! Es que es un poco surrealista, pero ahí va...

Todo empezó el martes pasado cuando me desperté a las 5'15h de la madrugada (según el despertador) para ir al baño. Sentada en el váter (siento provocar esa visión, pero así fueron las cosas) miré el reloj de pulsera y ponía las 6'15h. Pensé que se estaba gastando la pila del de la mesita de noche y fuí a ver el reloj del comedor: 6'15h. Enciendo el cel para poner la alarma y asegurarme el levantarme y ponía las 5'20h. Allí ya me desesperé y miré la hora en el descodificador de la televisión: 6'05h. Prendí la tele porque a esas horas siempre marca la hora: 5'25h al encender el computador, la misma en el reloj que en internet: 5'25h. Estaba desesperada porque si dejaba usará el cel o el despertador como alarma para levantarme nunca sabría si era la hora correcta, si iba temprano o tarde, así que mandé un mensaje al cel de una compañera de trabajo para que me despertara a las 7'15h según su reloj. La cosa es que la desperté, yo no dormí por miedo a equivocarme y ella me llamó como le había pedido. La cosa es que cuando sonó y volví a revisar, todos los relojes de casa marcaban la misma hora exacta. Sigo sin entender qué pasó porque la teoría de que estaba sonámbula... Yo lo recuerdo todo perfectamente y además me cercioné como 3 veces de que había visto bien la hora en cada reloj!

Así seguí la setmana: pendiente de los relojes.

El viernes me desperté temprano y me quedé mirando el despertador, esperaba que sonara, pero no lo hacía. Mi cuerpo ya no podía dormir más, estaba superdescansado, así que no comprendía cómo podía marcar que era tan temprano. fuí revisando cada 5 minutos la hora. escuché los pasos de la vecina de arriba con sus tacones para ir a trabajar y pensé: qué raro, normalmente vamos a la misma hora... Será que hoy tiene que hacer algo antes. A las 8h el despertador sonó y cuando fuí a la cocina y ví el reloj del comedor ponía las 9h! mierda! Yo entro a trabajar a esa hora!!! Llamé y en lugar de decir buenos días pregunté qué hora era (mejor una persona ajena que volver a revisar todos los relojes, no?) El único que iba a deshora era el despertador. Así que llegué tarde, aunque no me olvidé de cambiarle las pilas.

Por la tarde tenía que ir al aeropuerto: fin de semana con una amiga a Liverpool, a hacer de beatlemaníacas! legamos, tomamos algo, compramos unos bocadillos para cenar al llegar... y a las 18'20h le digo de ir subiendo y pasar los controles para embarcar. Pero volví a tener problemas con las horas!!!! Pensaba que el embarque era a las 18'25 y la salida a las 18'55h y era el embarque a las 17'55 y la salida a las 18'25h. Por mucho que lo intentamos perdimos el avión, lo vimos partir, pero no nos dejaron subir. Así que mi fin de semana de fiesta non-stop en Inglaterra se convirtió en un fin de semana de relajo en una casa en medio del campo junto a las vacas (precioso sitio y compañía, pero no era lo que tocaba).

El domingo llego a casa y por fin, después de toda la semana friqueando con el despertador y las horas, está completamente parado. Bueno, no: la seguntera sigue moviéndose, pero las otras marcan eternamente las 3h.

De todo esto sólo saco una conclusión: necesito un despertador nuevo!!!!

Del resto no entiendo nada...