Fa un parell d’anys, una de les cadenes de botigues més pròsperes al nostre país, va creure tenir una gran idea i promocionar les festes tradicionals amb guarniments molt més elaborats dels que teníem fins ara. Fins no fa gaire, per Nadal, les famílies es reunien per muntar el pessebre, decoraven l’arbre (que vull pensar que, després de les celebracions, el portaven al bosc per repoblar-lo i col·laborar amb el medi ambient...), posaven llums de colors als balcons, penjaven garlandes de tots colors per les escales,... però ara... ara són escales les que es pengen del balcó; escales amb personatges nadalencs molt més internacionals, com el Pare Noel.
Les petites tradicions han deixat pas a la globalització controlada per certs països, fins i tot en aquest aspecte.
El primer Spiderman nadalenc feia gràcia, ho trobava curiós i tot. Però de cop, es van començar a multiplicar. Ja no era un senyor graciós amb barba que s’enfilava fins al terrat d’algun veí, sinó un exèrcit enfurismat emparrant-se per tot el que troben per entrar, sense pietat, a cases foranes de qualsevol manera i per qualsevol forat (comptant que la majoria de llars on se’ls veu no tenen xemeneia).
Doncs bé, amb això no en van tenir prou i van creure tenir una idea encara millor que la anterior: perquè ningú pogués dir que ens estem yanquitzant, van fer que tres iaios més s’enfilessin per les façanes (quines ganes de fer patir a la gent gran amb les altures); Melcior, Gaspar i Baltasar van anar a petar al costat de l’home del sac.
No contents amb això, van començar a crear éssers mutants, aparentment iguals que els seus antecessors més veterans, però amb ulls vermells que espurnegen, riures fantasmagòrics i moviments rotatoris de cap. Si pretenien acollonir-nos, amb mi ho han ben aconseguit. És humanament impossible girar cap part del cos d’aquesta manera! Tenir els ulls vermells com rates de laboratori encara es podria aconseguir amb lents de colors o amb una bona dosi de fum i al·lucinògens, però mai aquella brillantor.
La veritat és que així, amb aquesta llibertat, invasió de la vida privada mirant sempre a través de la finestra i intrusisme professional, s’està eliminant la màgia del Nadal. O a cas penseu que algun nen creurà en un sòl trineu que recórrer tot el món repartint regals, o que els Reis i els camells que venen des d’orient són tres, si dues setmanes abans ja en veuen per tot arreu?
El més trist és que tota aquesta dissertació ha sorgit del meu astorament en presenciar, en diferents llocs, que aquests personatges encara no han marxat després de 6 mesos.
Així que vull fer una crida a aquests increïbles comerciants amb idees revolucionàries:
“Benvolguts xinos,
Ja sé que no deixareu de vendre aquestes aberracions de la naturalesa, que penseu que així tindreu una major acceptació a occident, i que el proper any ens sorprendreu amb alguna genialitat més, però us vull demanar un favor: podríeu avisar a la gent que això també té data de caducitat?
Moltes gràcies per la seva col·laboració.
Atentament,
Una ciutadana desorientada en la dimensió espai – temporal.”
Les petites tradicions han deixat pas a la globalització controlada per certs països, fins i tot en aquest aspecte.
El primer Spiderman nadalenc feia gràcia, ho trobava curiós i tot. Però de cop, es van començar a multiplicar. Ja no era un senyor graciós amb barba que s’enfilava fins al terrat d’algun veí, sinó un exèrcit enfurismat emparrant-se per tot el que troben per entrar, sense pietat, a cases foranes de qualsevol manera i per qualsevol forat (comptant que la majoria de llars on se’ls veu no tenen xemeneia).
Doncs bé, amb això no en van tenir prou i van creure tenir una idea encara millor que la anterior: perquè ningú pogués dir que ens estem yanquitzant, van fer que tres iaios més s’enfilessin per les façanes (quines ganes de fer patir a la gent gran amb les altures); Melcior, Gaspar i Baltasar van anar a petar al costat de l’home del sac.
No contents amb això, van començar a crear éssers mutants, aparentment iguals que els seus antecessors més veterans, però amb ulls vermells que espurnegen, riures fantasmagòrics i moviments rotatoris de cap. Si pretenien acollonir-nos, amb mi ho han ben aconseguit. És humanament impossible girar cap part del cos d’aquesta manera! Tenir els ulls vermells com rates de laboratori encara es podria aconseguir amb lents de colors o amb una bona dosi de fum i al·lucinògens, però mai aquella brillantor.
La veritat és que així, amb aquesta llibertat, invasió de la vida privada mirant sempre a través de la finestra i intrusisme professional, s’està eliminant la màgia del Nadal. O a cas penseu que algun nen creurà en un sòl trineu que recórrer tot el món repartint regals, o que els Reis i els camells que venen des d’orient són tres, si dues setmanes abans ja en veuen per tot arreu?
El més trist és que tota aquesta dissertació ha sorgit del meu astorament en presenciar, en diferents llocs, que aquests personatges encara no han marxat després de 6 mesos.
Així que vull fer una crida a aquests increïbles comerciants amb idees revolucionàries:
Ja sé que no deixareu de vendre aquestes aberracions de la naturalesa, que penseu que així tindreu una major acceptació a occident, i que el proper any ens sorprendreu amb alguna genialitat més, però us vull demanar un favor: podríeu avisar a la gent que això també té data de caducitat?
Moltes gràcies per la seva col·laboració.
Atentament,
