Como dice Chillida

Apreciar la sencillez de las cosas y no volver al barroco.

La simplicidad, la desnudez, el vacío, el espacio, una mirada inocente, una sonrisa sincera.

¿Qué más se necesita?

Hacer que la propia vida sea arte.

Como dice Chillida:

"Con una línea el mundo se une;

con una línea todo se divide.

El dibujo es hermoso y tremendo."

El arte no debe ser complicado. Las cosas más simples también lo son.

La invasió

Segurament molts de vosaltres us estranyareu de que vulgui fer referència aquest tema quan, per la majoria de gent, ja no toca. Jo m’hi incloc en aquest grup, però és que la societat no em deixa de sorprendre.

Fa un parell d’anys, una de les cadenes de botigues més pròsperes al nostre país, va creure tenir una gran idea i promocionar les festes tradicionals amb guarniments molt més elaborats dels que teníem fins ara. Fins no fa gaire, per Nadal, les famílies es reunien per muntar el pessebre, decoraven l’arbre (que vull pensar que, després de les celebracions, el portaven al bosc per repoblar-lo i col·laborar amb el medi ambient...), posaven llums de colors als balcons, penjaven garlandes de tots colors per les escales,... però ara... ara són escales les que es pengen del balcó; escales amb personatges nadalencs molt més internacionals, com el Pare Noel.
Les petites tradicions han deixat pas a la globalització controlada per certs països, fins i tot en aquest aspecte.
El primer Spiderman nadalenc feia gràcia, ho trobava curiós i tot. Però de cop, es van començar a multiplicar. Ja no era un senyor graciós amb barba que s’enfilava fins al terrat d’algun veí, sinó un exèrcit enfurismat emparrant-se per tot el que troben per entrar, sense pietat, a cases foranes de qualsevol manera i per qualsevol forat (comptant que la majoria de llars on se’ls veu no tenen xemeneia).
Doncs bé, amb això no en van tenir prou i van creure tenir una idea encara millor que la anterior: perquè ningú pogués dir que ens estem yanquitzant, van fer que tres iaios més s’enfilessin per les façanes (quines ganes de fer patir a la gent gran amb les altures); Melcior, Gaspar i Baltasar van anar a petar al costat de l’home del sac.
No contents amb això, van començar a crear éssers mutants, aparentment iguals que els seus antecessors més veterans, però amb ulls vermells que espurnegen, riures fantasmagòrics i moviments rotatoris de cap. Si pretenien acollonir-nos, amb mi ho han ben aconseguit. És humanament impossible girar cap part del cos d’aquesta manera! Tenir els ulls vermells com rates de laboratori encara es podria aconseguir amb lents de colors o amb una bona dosi de fum i al·lucinògens, però mai aquella brillantor.
La veritat és que així, amb aquesta llibertat, invasió de la vida privada mirant sempre a través de la finestra i intrusisme professional, s’està eliminant la màgia del Nadal. O a cas penseu que algun nen creurà en un sòl trineu que recórrer tot el món repartint regals, o que els Reis i els camells que venen des d’orient són tres, si dues setmanes abans ja en veuen per tot arreu?
El més trist és que tota aquesta dissertació ha sorgit del meu astorament en presenciar, en diferents llocs, que aquests personatges encara no han marxat després de 6 mesos.
Així que vull fer una crida a aquests increïbles comerciants amb idees revolucionàries:

“Benvolguts xinos,
Ja sé que no deixareu de vendre aquestes aberracions de la naturalesa, que penseu que així tindreu una major acceptació a occident, i que el proper any ens sorprendreu amb alguna genialitat més, però us vull demanar un favor: podríeu avisar a la gent que això també té data de caducitat?
Moltes gràcies per la seva col·laboració.
Atentament,

Una ciutadana desorientada en la dimensió espai – temporal.”

La mirada obsesiva:

Alan Berliner es un abogado en Columbia. Alan Berliner es un trabajador social en Seattle. Alan Berliner es un célebre fotógrafo. Cansado de ser confundido con toda esta gente y todo aquel que quiera compartir su nombre, Alan Berliner, el cineasta de New York, decide librarse del espantoso Síndrome del Homónimo. La solución: invitar a cena a su casa a todos los Alan Berliners del mundo. De esta forma original nos muestra la obsesión por su nombre, para saber quién es i qué lo diferencia de los demás, una curiosa forma de buscar la propia identidad.

Miles de cosas que seguro que todos, al igual que yo, nos hemos planteado al largo de nuestra vida. Todos tenemos nuestro punto de freakismo, no?

EUFÒRIA-02: GOLDEN EYES

El treball de Petra Mrkyz i Jean-François Moriceau, no us deixarà indiferents. Els podeu trobar fins el 24 de març del 2008 al Caixa Forum Barcelona.

A continuació una introducció de David Armengol sobre el contingut de l'obra:

Els estats d’eufòria impliquen una sensació de benestar subjectiu que provoca una actitud propensa a l’optimisme i a l’alegria desmesurada. Un entusiasme momentani –gairebé naïf, gairebé absurd- que du l’eufòric o l’eufòrica a gaudir més enllà de les seves possibilitats d’error, frustració o fracàs.
Eufòria. Casos d’optimisme extrem mostra el treball d’artistes que, aprofitant la flexibilitat i la suposada manera de practicitat en art, ofereixen una mirada desenfadada i intensa sobre una realitat excessivament rigorosa. És una eufòria conscient, capaç de generar fissures temporals en els nostres ritmes de vida i modificar tot allò que ens semblava segur i qüestionable.

més informació a: http://www.airdeparis.com/jfp.html

(Traducción al castellano)
Los estados de euforia implican una sensación de bienestar subjetivo que provoca una actitud próxima al optimismo y a la alegría desmedida. un entusiasmo momentáneo - casi naif, casi absurdo- que lleva al eufórico o a la eufórica a disfrutar más allá de sus posibilidades de error, frustración o fracaso.
Euforia. Casos de optimismo extremo muestra el trabajo de artistas que, aprovechando la flexibilidad i la supuesta forma de practicidad en arte, ofrecen una mirada dessenfadada e intensa sobre una realidad excesivamente rigurosa. Es una euforia conciente, capaz de generar fisuras temporales en nuestros ritmos de vida y modificar todo lo que nos parece seguro y cuestionable.

Noves tecnologies aplicades a l'alimentació

L’altre dia em va passar una cosa sorprenent.
Qui de petit no ha jugat amb el menjar?
Qui no feia formes amb la verdura triturada o el puré?
Qui no dibuixava cares somrients amb el pernil, el formatge i els altres ingredients en una massa de pizza amb tot un món de possibilitats per la imaginació d’un nen?
Qui no ha fet guerres de cigrons voladors? “Catapultaaaaa!!!!!!”
Doncs el dimarts passat vaig tenir un d’aquests moments melancòlics quan vaig anar a sopar a casa de mons pares i em van ficar al davant un plat de sopa de lletres.
La veritat és que sempre he tingut tendència a jugar amb qualsevol mena de sopa perquè, com la Mafalda, no en sóc gaire fan. Amb la de pistons feia veure que era confetti o en feia muntanyetes, amb els fideus provava de posar-los en fila, i els que estaven buits per dins els enfilava amb les punxes de la forquilla (imagineu-vos el ritme...). però la meva preferida sempre ha sigut i seguirà sent la sopa de lletres, per molts tipus que hi hagi ara com la pasta amb forma de barrufets.
La sopa de lletres és un gran invent perquè alimenta cos i ment (seria un bon eslògan publicitari, oi?). Fa que l’àpat no sigui tan avorrit i, entre cullerada i cullerada, t’entretinguis amb interessants missatges i codis a desxifrar entre tot aquell desordre flotant dins el plat.
Bé, ara tampoc us vull atabalar amb les diverses formes que tinc de perdre el temps, així que aniré directament al descobriment que vaig fer:
Fins i tot la pasta s’ha modernitzat!!! La meva sorpresa va ser quan entre mig de tot l’abecedari, primer vaig trobar-hi els números del 1 al 9 (això obre un nou món de possibilitats en clau). Després vaig trobar la “Ç” i em va agradar veure que, fins i tot, la immersió i la normalització lingüística havia arribat fins aquí. Però el més sorprenent de tot va ser quan vaig veure un fideu que penjava de la cullera. Em va estranyar que empaquetant haguessin pogut infiltrar un fideu, però quan m’hi vaig fixar em vaig quedar amb la boca oberta. No era un fideu... era una @!!!!!!!
Us ho podeu creure???? Una @!
Si és que les noves tecnologies s’han introduït sense donar-nos-en ni compte en tot el que tenim al nostre entorn.
M’agradaria saber què serà el proper que hi inclourant... Els punts i ratlles del codi Morse ja està molt antiquat, oi? Algú té alguna idea?
Vinga va! Ajudem a fer prosperar els nostres plats!