Com cada matí, la Bruna es va llevar per anar a treballar amb el temps just perquè no se li escapés l’autobús que dia rera dia seguia perdent sense poder evitar-ho per molt que ho intentés.
Com cada matí, el cap de l’oficina la va cridar al seu despatx intentant que amb un nou avís n’hi hagués prou perquè aquests retards desapareguin.
Com cada matí, la Bruna li va assegurar que seria la última vegada. Ho deia de tot cor, amb la cara enrojolada per la vergonya que això li feia passar davant dels seus companys i sense atrevir-se a mirar enlaire, no fos cas que es trobés aquella mirada amenaçant que encara la feia posar més nerviosa i insegura.
Com cada matí, les hores se li feien eternes dins d’aquelles quatre parets, les bromes dels altres només la feien posar en evidència quan provava d’intervenir-hi passat aquell temps on encara hi pot haver una continuïtat de la juguesca o passa a ser un comentari fora de lloc o sense cap mena de gràcia, el seu excés de timidesa li impedia participar i portar el mateix tarannà que la resta de l’equip.
Quan sortia de la feina sempre es quedava sola perquè els altres ja ho tenien tot llest per quan sonés el timbre i la idea que sempre li hagués agradat d’anar a fer un cafè amb alguns companys, i comentar les anècdotes del dia o del cap de setmana anterior, es quedava com un pla per un altre ocasió perquè no quedava ningú a qui oferir-li.
I així era la seva rutina: era com si sempre anés cinc segons per darrera de tot.
Una nit, en arribar a casa, va decidir encarregar menjar xinès per sopar. Va trucar al restaurant. Van estar apunt de penjar pensant que no hi havia ningú perquè va trigar uns cinc segons en contestar “hola, voldria...” Es va posar a preparar la tauleta de davant del sofà per menjar acompanyada d’algun programa insubstancial de la televisió i, cinc segons després de que comencés a sonar el timbre de l’interfon sense parar, va obrir la porta per recollir la seva comanda de mans d’un xinès amb cara de no gaires amics que li va dir “senyola, ha d’aleglar el timble pelquè fa estona que tluco i no em contesta. Són 15 eulos i com que és client habitual hi tlobalà un legal. Bona nit”.
La Bruna, tota encuriosida, per aquella novetat que feia que el seu dia acabés diferent de la resta, va obrir la bossa, va començar a treure paquetets de menjar i, al fons, hi va trobar la novetat. El regal era una galeta de la sort on hi deia: “avança tots els teus rellotges 5 segons”. A partir de llavors la seva sort va canviar.
Com cada matí, el cap de l’oficina la va cridar al seu despatx intentant que amb un nou avís n’hi hagués prou perquè aquests retards desapareguin.
Com cada matí, la Bruna li va assegurar que seria la última vegada. Ho deia de tot cor, amb la cara enrojolada per la vergonya que això li feia passar davant dels seus companys i sense atrevir-se a mirar enlaire, no fos cas que es trobés aquella mirada amenaçant que encara la feia posar més nerviosa i insegura.
Com cada matí, les hores se li feien eternes dins d’aquelles quatre parets, les bromes dels altres només la feien posar en evidència quan provava d’intervenir-hi passat aquell temps on encara hi pot haver una continuïtat de la juguesca o passa a ser un comentari fora de lloc o sense cap mena de gràcia, el seu excés de timidesa li impedia participar i portar el mateix tarannà que la resta de l’equip.
Quan sortia de la feina sempre es quedava sola perquè els altres ja ho tenien tot llest per quan sonés el timbre i la idea que sempre li hagués agradat d’anar a fer un cafè amb alguns companys, i comentar les anècdotes del dia o del cap de setmana anterior, es quedava com un pla per un altre ocasió perquè no quedava ningú a qui oferir-li.
I així era la seva rutina: era com si sempre anés cinc segons per darrera de tot.
Una nit, en arribar a casa, va decidir encarregar menjar xinès per sopar. Va trucar al restaurant. Van estar apunt de penjar pensant que no hi havia ningú perquè va trigar uns cinc segons en contestar “hola, voldria...” Es va posar a preparar la tauleta de davant del sofà per menjar acompanyada d’algun programa insubstancial de la televisió i, cinc segons després de que comencés a sonar el timbre de l’interfon sense parar, va obrir la porta per recollir la seva comanda de mans d’un xinès amb cara de no gaires amics que li va dir “senyola, ha d’aleglar el timble pelquè fa estona que tluco i no em contesta. Són 15 eulos i com que és client habitual hi tlobalà un legal. Bona nit”.
La Bruna, tota encuriosida, per aquella novetat que feia que el seu dia acabés diferent de la resta, va obrir la bossa, va començar a treure paquetets de menjar i, al fons, hi va trobar la novetat. El regal era una galeta de la sort on hi deia: “avança tots els teus rellotges 5 segons”. A partir de llavors la seva sort va canviar.
1 comentari:
No paris les histories son molt bones!
Anims! SIgui el que sigui.
Publica un comentari a l'entrada