La finestra indiscreta

Em declaro voyeur. Sí, sí,... i ho dic amb la boca ben plena. M’agrada observar als altres; les seves rutines, els seus moviments, aquells tics que per molts altres són imperceptibles, aquelles actituds que ens diferencien, tots aquells petits detalls que fan que cadascú sigui únic i intransferible.
Si us plau, no ho confonguem amb xafardera. Res d’això. És una cosa completament diferent. No em dedico a escoltar les converses alienes, ni a comentar les últimes novetats de l’escala amb les veïnes, ni m’interessa res de la premsa del cor; només em fascina veure la gent i convertir-la, a ella i al seu dia a dia, en historietes i personatges que formin part d’un món paral·lel, el món que pertany a la meva finestra.
Posem-ne un exemple, mirem que hi passa en aquest precís instant:
El music de les obres, com el gall de bon matí, ja ens dedica el seu meravellós cantar, la mateixa melodia harmoniosa que cada matí em desperta convertida en una espècie de monstre amb moltes ganes de saludar-lo efusivament per la finestra. Té un estil peculiar que englobaríem dins del món de la música industrial, quines composicions sonores més interessants; d’aquí directe a l’estrellat.
Just a l’altra banda del carrer la fruitera acaba de col·locar cadascuna de les cols, albergínies, tomàquets i moniatos de forma estratègica tal que, només passar-hi per davant, et salivi la boca i no puguis evitar pensar: “mmm... i si n’agafo un parell de peces pel dinar? Segur que així li donaré un nou toc a aquell plat de bledes amb patata tan ensopit. Vinga, llença-t’hi! Un dia és un dia! Avui faré una bogeria: també hi posaré pastanaga!” Aquesta dona és tota una professional de la psicologia, potser fins i tot ha fet un màster en publicitat subliminal, perquè tot s’ha de dir: es ven molt bé el producte quan ensenyes el milloret de la casa i després et serveixen els nyaps a punt de florir que hi ha amagats al final, justament els que li queden més a mà. Sembla mentida que després de tants anys anant al mercat seguim picant amb això, si és tan vell com el “timo de las estampitas”!
La senyora Remei surt tota cofoia del seu portal, amb el seu pentinat de perruqueria estarrufat per les grans quantitats de laca que li van posar la última vegada que hi va anar fa tres dies (si és que aquesta noia nova que hi ha és molt bona, molt eixerida i a més t’ho fa a molt bon preu). Sembla que avui té alguna cosa important a fer perquè s’ha vestit amb les seves millors gales i s’ha empolainat com només ho fa els diumenges quan va al casal a ballar. Els vellets que, com cada matí, s’ajunten al banc de la plaça a que els hi toqui l’aire i a vitaminar-se amb el sol, se la miren embadalits: “Renoi Remei! Quin goix que fem avui. Si és que per vostè no passen els anys, cada dia està més formosa”. Ella es col·loca bé l’escot, el bolso a mig braç i creua fent-se la vergonyosa, però amb un somriure d’orella a orella pensant-se que tots aquells afalacs són reals, enlloc de simples compliments d’avi que fa temps que no cata carn, i molt menys fresca.
Bé, suposo que ja us n’haureu fet una idea i no em digueu que la vida quotidiana no té la seva gràcia. Tot s’ha de dir, des de la finestra veig perfectament el que passa, però comprendreu que, des d’un tercer pis i amb la música de fons, els diàlegs no són gaire exactes per no dir nuls i, per tant, els exposats són, aparentment, completament ficticis. Però realment això té alguna importància? Perquè siguem sincers: qui precisa de les paraules per entendre un somriure, per copsar un instant de complicitat, per veure que hi ha maneres i maneres de netejar-se les mans en un davantal i que, tal i com ho fa la fruitera, només pot ser una senyal d’insinuació cap al carnisser que té la seva vidriera enfront de la seva parada. Ai, si algun dia la gent es parés a observar, la de coses que descobririen dels que sempre tenen al costat... santa innocència.