Lalari lalarà... aquesta és la última copa de la nit.
Lalari lalaró... això no m’ho creia ni jo.
4 hores més tard: Lalari lalaré... buf, si me’n prenc una altra rebento; menys mal que sóc una persona suficientment responsable com per saber en quin moment haig de parar de beure.
Agafo els trastos i, després d’un adéu general amb el màxim de naturalitat, surto al carrer disposada a arribar el més aviat possible a la comoditat del meu llit i a l’escalforeta dels meus llençols.
A la porta del local, un cop ja sóc fora, una brisa fresca m’ajuda a reaccionar. Em poso el jersei, la jaqueta, em penjo la bossa al coll (les mans les necessito per aguantar les parets i els cotxes que s’aproximen a mi sense miraments) i començo a enfilar el carrer cap a casona.
Les dues primeres passes són les més complicades. Tots els principis són difícils, o almenys això diuen..., doncs el fet de caminar tampoc és el més senzill del món. La gent no es para a pensar en la complexitat dels moviments que el nostre cos realitza de forma habitual; coordinar els dos hemisferis, compassar els passos, seguir un ritme i, tot això, amb una gràcia i un estil que no et facin semblar un ànec amb xanques, mentre intentes realitzar altres accions igual de menyspreades i ignorades com aquesta. Ja li he trobat el punt! Si és que un cop m’hi poso ja no hi ha qui em pari! Tot controlat.
Segueixo el meu camí en companyia de les meves divagacions profundes sobre el inconscient personal, fins que un gos petaner decideix fer-me de guia i jo, agraïda pel seu interès cap al coneixement i la interacció amb altres espècies i especialment cap a mi, decideixo fer-lo partícip de la meva gran saviesa i dels meus recents descobriments sobre la complexitat de la ment i de les extremitats inferiors. Està molt bé això de poder compartir-ho, encara que sigui amb un gos petaner; amb tot el meu respecte cap a aquesta classe social marginal de la raça canina. És que ningú se n’adona que són, precisament ells, els que han viscut més experiències, els que s’han jugat la vida al carrer, els supervivents de l’espècie que, segons Darwin, haurien de representar als seus camarades gossos. Ostres, em té enlluernadíssima la seva mirada, es veu que ho entén tot i, pel que sembla, compartim la mateixa opinió sobre les diverses temàtiques que li plantejo. Sap escoltar.
Tres cruïlles més amunt, el meu company es para. Em mira directament a la cara; per uns segons sembla que ell també tingui alguna cosa a dir. Jo, intento que les nostres ments estableixin un major vincle telepàtic amb un moviment que vaig veure en una peli (no tot el que surt a la televisió és ficció, així que pot ser que funcioni) i, quan sembla que per fi ho he aconseguit, gira cua i marxa en direcció contrària. Pobrissó, segur que també està cansat.
Encantada d’haver compartit aquests últims minuts amb un nou amic, no em costa tant engegar la marxa cap a casa (ja li he trobat el truc a això de posar en funcionament les cames segons la meva voluntat). Tot és qüestió de controlar la ment.
Següent carrer a l’esquerra i ja hi sóc.
Amb una gran concentració i entretancant els ulls pensant que així hi veuré millor, em poso a buscar les claus de casa dins la bossa. Hi trobo de tot, és que s’ha d’anar preparada per qualsevol cosa que pugui passar: kleenex per si t’entra alguna necessitat imperiosa i, per la llei de Murphy, no queda paper al lavabo del bar; moneder per pagar les consumicions pendents (està buit, i no perquè jo begui molt sinó perquè la vida avui en dia va molt cara); el mòbil, que s’ha d’estar localitzable i poder localitzar a la gent per si hi ha alguna festa improvisada; un chupa-chup, que de tant en tant es necessita una dosi de sucre per seguir amb energia; els guants, que comença a fer fred i una s’ha de cuidar; un condó (no necessita explicació); el reproductor de mp3 per si necessito desconnectar algun moment de la resta; un boli sense tinta (potser que el tiri, no?),... bé, aquí hi ha de tot menys les claus. Què cony n’hauré fotut?
Després dels meus minuts d’investigació dins el bolso i d’automagrejar-me vàries vegades tot el cos a veure si noto el clauer en alguna butxaca, decideixo picar al intèrfon, però... on són els botons? Intento tornar a utilitzar la mateixa tècnica d’abans d’encongir els ulls, però amb més intensitat; aquest cop també arrugaré les celles! Cap resultat profitós. No és qüestió de despertar a tots els veïns. I trucar amb el mòbil... si ja no veig un simple botó, imagina’t com seria encertar els nou números del telèfon de casa...
Decideixo asseure’m en un banc de la plaça a veure si aconsegueixo tenir alguna idea genial. El meu cos comença a pesar més del compte i, mantenir-lo dret em sembla massa carregós. No cal fer sobreesforços, deixem que el cervell faci la seva feina tranquil i sense preocupar-se de cap altra tasca.
Una escalforeta em recórrer el cos. Obro els ulls i un raig de llum penetra sense cap compassió, xoca contra la meva pupil·la i provoca un reflex per tornar a tancar-los. Ja és de dia i al carrer la gent es passeja per davant meu com si jo fos transparent. Recullo una mica el banc, donant una última ullada quan ja estic dreta per no descuidar-me res. Pico al timbre de casa i, sense ni tan sols preguntar qui sóc, s’obre la porta. Per fi! Em sento com si acabés d’arribar al paradís! Intento recordar la nit passada i tot se’m fa confús. Bé, tot menys un detall: el meu estimat amic petaner que va decidir deixar-me un regalet al camal dels pantalons. Serà mamonàs...
Lalari lalaró... això no m’ho creia ni jo.
4 hores més tard: Lalari lalaré... buf, si me’n prenc una altra rebento; menys mal que sóc una persona suficientment responsable com per saber en quin moment haig de parar de beure.
Agafo els trastos i, després d’un adéu general amb el màxim de naturalitat, surto al carrer disposada a arribar el més aviat possible a la comoditat del meu llit i a l’escalforeta dels meus llençols.
A la porta del local, un cop ja sóc fora, una brisa fresca m’ajuda a reaccionar. Em poso el jersei, la jaqueta, em penjo la bossa al coll (les mans les necessito per aguantar les parets i els cotxes que s’aproximen a mi sense miraments) i començo a enfilar el carrer cap a casona.
Les dues primeres passes són les més complicades. Tots els principis són difícils, o almenys això diuen..., doncs el fet de caminar tampoc és el més senzill del món. La gent no es para a pensar en la complexitat dels moviments que el nostre cos realitza de forma habitual; coordinar els dos hemisferis, compassar els passos, seguir un ritme i, tot això, amb una gràcia i un estil que no et facin semblar un ànec amb xanques, mentre intentes realitzar altres accions igual de menyspreades i ignorades com aquesta. Ja li he trobat el punt! Si és que un cop m’hi poso ja no hi ha qui em pari! Tot controlat.
Segueixo el meu camí en companyia de les meves divagacions profundes sobre el inconscient personal, fins que un gos petaner decideix fer-me de guia i jo, agraïda pel seu interès cap al coneixement i la interacció amb altres espècies i especialment cap a mi, decideixo fer-lo partícip de la meva gran saviesa i dels meus recents descobriments sobre la complexitat de la ment i de les extremitats inferiors. Està molt bé això de poder compartir-ho, encara que sigui amb un gos petaner; amb tot el meu respecte cap a aquesta classe social marginal de la raça canina. És que ningú se n’adona que són, precisament ells, els que han viscut més experiències, els que s’han jugat la vida al carrer, els supervivents de l’espècie que, segons Darwin, haurien de representar als seus camarades gossos. Ostres, em té enlluernadíssima la seva mirada, es veu que ho entén tot i, pel que sembla, compartim la mateixa opinió sobre les diverses temàtiques que li plantejo. Sap escoltar.
Tres cruïlles més amunt, el meu company es para. Em mira directament a la cara; per uns segons sembla que ell també tingui alguna cosa a dir. Jo, intento que les nostres ments estableixin un major vincle telepàtic amb un moviment que vaig veure en una peli (no tot el que surt a la televisió és ficció, així que pot ser que funcioni) i, quan sembla que per fi ho he aconseguit, gira cua i marxa en direcció contrària. Pobrissó, segur que també està cansat.
Encantada d’haver compartit aquests últims minuts amb un nou amic, no em costa tant engegar la marxa cap a casa (ja li he trobat el truc a això de posar en funcionament les cames segons la meva voluntat). Tot és qüestió de controlar la ment.
Següent carrer a l’esquerra i ja hi sóc.
Amb una gran concentració i entretancant els ulls pensant que així hi veuré millor, em poso a buscar les claus de casa dins la bossa. Hi trobo de tot, és que s’ha d’anar preparada per qualsevol cosa que pugui passar: kleenex per si t’entra alguna necessitat imperiosa i, per la llei de Murphy, no queda paper al lavabo del bar; moneder per pagar les consumicions pendents (està buit, i no perquè jo begui molt sinó perquè la vida avui en dia va molt cara); el mòbil, que s’ha d’estar localitzable i poder localitzar a la gent per si hi ha alguna festa improvisada; un chupa-chup, que de tant en tant es necessita una dosi de sucre per seguir amb energia; els guants, que comença a fer fred i una s’ha de cuidar; un condó (no necessita explicació); el reproductor de mp3 per si necessito desconnectar algun moment de la resta; un boli sense tinta (potser que el tiri, no?),... bé, aquí hi ha de tot menys les claus. Què cony n’hauré fotut?
Després dels meus minuts d’investigació dins el bolso i d’automagrejar-me vàries vegades tot el cos a veure si noto el clauer en alguna butxaca, decideixo picar al intèrfon, però... on són els botons? Intento tornar a utilitzar la mateixa tècnica d’abans d’encongir els ulls, però amb més intensitat; aquest cop també arrugaré les celles! Cap resultat profitós. No és qüestió de despertar a tots els veïns. I trucar amb el mòbil... si ja no veig un simple botó, imagina’t com seria encertar els nou números del telèfon de casa...
Decideixo asseure’m en un banc de la plaça a veure si aconsegueixo tenir alguna idea genial. El meu cos comença a pesar més del compte i, mantenir-lo dret em sembla massa carregós. No cal fer sobreesforços, deixem que el cervell faci la seva feina tranquil i sense preocupar-se de cap altra tasca.
Una escalforeta em recórrer el cos. Obro els ulls i un raig de llum penetra sense cap compassió, xoca contra la meva pupil·la i provoca un reflex per tornar a tancar-los. Ja és de dia i al carrer la gent es passeja per davant meu com si jo fos transparent. Recullo una mica el banc, donant una última ullada quan ja estic dreta per no descuidar-me res. Pico al timbre de casa i, sense ni tan sols preguntar qui sóc, s’obre la porta. Per fi! Em sento com si acabés d’arribar al paradís! Intento recordar la nit passada i tot se’m fa confús. Bé, tot menys un detall: el meu estimat amic petaner que va decidir deixar-me un regalet al camal dels pantalons. Serà mamonàs...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada