¡Adelante!

Rodrigo era un hombre anclado a su pasado. Andaba curvado, con ojeras que evidenciaban lo cansado que estaba por arrastrar siempre esa cuerda de la que no veía el final. Su vida transcurría lenta y monótona. Iba dejando un rastro de pies porque no podía ni levantarlos del suelo, por ahí donde pasaba.
Ya estaba harto de tantas contracturas y de llegar solo hasta donde la cuerda le permitía. Quería ir más lejos pero no sabía cómo. Hasta que una mañana de otoño vio como una hoja caía de un árbol del parque y supo la respuesta. Al igual que esa hoja cortó el fino limbo para separarse de la contundente rama de donde brotó, él soltaría la cuerda y se libraría de toda esa carga para ir, como su compañera, donde le llevara el viento.
No os podéis imaginar el tiempo que pasó antes de que pudiera hacerlo realidad. Pero en un ataque de valentía inconsciente abrió las manos y dejó que resbalara hasta el suelo. Empezó a correr y no paró, no fuera a ser que le entraran los remordimientos o que ella le persiguiera y no pudiera dejar de tomarla de nuevo entre sus manos.
Al fin se detuvo asfixiado, con el pulso a mil y con un gesto que no sabría definir como sonrisa o preocupación. Supongo que era un poco de todo: sonrisa por ser libre, por descubrir una nueva visión del mundo al poder tener la espalda recta y la mirada alta, y preocupación porque no sabía hacia donde le conducía esa sensación de levedad.
Se quedó plantado pensando en el siguiente paso ¿derecha, izquierda o adelante? Porque hacia atrás no era una posibilidad sino una prohibición. No sabía que hacer, así que simplemente se quedó allí plantado esperando. Esperando a que alguien o algo le encontrara, allí, en el presente, donde se supone que pasan las cosas y que hay ritmo y movimiento.
Las horas pasaron y él seguía allí plantado esperando que lo encontraran.
Los días pasaron y él seguía allí plantado esperando que lo encontraran.
El invierno llegó y él seguía allí plantado esperando que lo encontraran.
Pero nada.
Bueno, no. No es del todo verdad.
El viento gélido lo encontró, y se lo llevo.
Se lo llevo a la cama, que paradójicamente estaba detrás suyo, con una pulmonía de caballo. Achús! Jesús.

¿Cómo enfrentarse a lo desconocido y lograr comprenderlo?

En esos años en que una está perdida, mi madre, como buena madre, se preocupó de buscar respuestas a mis preguntas. Como no sabía cómo acercarse a hablar sin que le sacara las uñas ni los colmillos, me regalo un libro. En esos momentos no lo aprecié, al contrario, me pareció una solemne gilipollez, pero al cabo de los años lo retomé y aprendí varias cosas, entre ellas lo que dejo aquí escrito y que espero que sirva de ayuda para todos.

Empiezo:

1. Esforzarse en conocer cosas nuevas aunque sientas la tentación de quedarte en lo conocido.
2. Frecuenta lo desconocido en vez de seguir con tu grupito típico de relaciones con los que puedes predecir que va a suceder.
3. Deja de sentirte obligado a tener un motivo o razón para todo lo que haces.
4. Empieza a arriesgarte a hacer ciertas cosas que te sacarán de la rutina.
5. Diviértete elucubrando una fantasía en la que te permites tener todo lo que quieras. Todo está permitido.
6. Corre algún riesgo que pueda significar una tormenta emocional pero también una experiencia intensamente gratificante para ti.
7. Cuando veas que evitas lo desconocido pregúntate: ¿qué es lo peor que puede pasar? seguramente el miedo es desproporcionado con la realidad.
8. Haz alguna cosa que siempre has evitado porque "no debes hacer esas cosas" o porque las encuentras tontas y vanas.
9. Evita el miedo al fracaso. Normalmente es miedo al ridículo o a la desaprobación de los demás. Deja que tengan sus opiniones y céntrate en las tuyas.
10. Haz alguna de las cosas que siempre has rechazado con la frase "yo no sirvo para esto". El resultado igual no te gusta, pero habrás tenido medio día de placer haciéndolo.
11. Recuerda que lo opuesto al crecimiento es la igualdad o la monotonía y la muerte.
12. Selecciona las cosas que más te importan en la vida y haz un esfuerzo grande en ese sentido y el resto, hazlas simplemente.
13. No dejes que tus convicciones te paralicen. Sólo existe el ahora, y la verdad del presente puede muy bien no ser la verdad del pasado.
14. Nada humano te es ajeno. Puedes ser lo que escojas ser.
15. Haz algo mal deliberadamente.

Tus zonas erróneas (Wayne W. Dyer)

"Dos caminos divergían en el bosque;

y yo fui por el menos transitado,

y eso hizo que todo fuese diferente."

(Robert Frost)

5 segons

Com cada matí, la Bruna es va llevar per anar a treballar amb el temps just perquè no se li escapés l’autobús que dia rera dia seguia perdent sense poder evitar-ho per molt que ho intentés.
Com cada matí, el cap de l’oficina la va cridar al seu despatx intentant que amb un nou avís n’hi hagués prou perquè aquests retards desapareguin.
Com cada matí, la Bruna li va assegurar que seria la última vegada. Ho deia de tot cor, amb la cara enrojolada per la vergonya que això li feia passar davant dels seus companys i sense atrevir-se a mirar enlaire, no fos cas que es trobés aquella mirada amenaçant que encara la feia posar més nerviosa i insegura.
Com cada matí, les hores se li feien eternes dins d’aquelles quatre parets, les bromes dels altres només la feien posar en evidència quan provava d’intervenir-hi passat aquell temps on encara hi pot haver una continuïtat de la juguesca o passa a ser un comentari fora de lloc o sense cap mena de gràcia, el seu excés de timidesa li impedia participar i portar el mateix tarannà que la resta de l’equip.
Quan sortia de la feina sempre es quedava sola perquè els altres ja ho tenien tot llest per quan sonés el timbre i la idea que sempre li hagués agradat d’anar a fer un cafè amb alguns companys, i comentar les anècdotes del dia o del cap de setmana anterior, es quedava com un pla per un altre ocasió perquè no quedava ningú a qui oferir-li.
I així era la seva rutina: era com si sempre anés cinc segons per darrera de tot.
Una nit, en arribar a casa, va decidir encarregar menjar xinès per sopar. Va trucar al restaurant. Van estar apunt de penjar pensant que no hi havia ningú perquè va trigar uns cinc segons en contestar “hola, voldria...” Es va posar a preparar la tauleta de davant del sofà per menjar acompanyada d’algun programa insubstancial de la televisió i, cinc segons després de que comencés a sonar el timbre de l’interfon sense parar, va obrir la porta per recollir la seva comanda de mans d’un xinès amb cara de no gaires amics que li va dir “senyola, ha d’aleglar el timble pelquè fa estona que tluco i no em contesta. Són 15 eulos i com que és client habitual hi tlobalà un legal. Bona nit”.
La Bruna, tota encuriosida, per aquella novetat que feia que el seu dia acabés diferent de la resta, va obrir la bossa, va començar a treure paquetets de menjar i, al fons, hi va trobar la novetat. El regal era una galeta de la sort on hi deia: “avança tots els teus rellotges 5 segons”. A partir de llavors la seva sort va canviar.

La finestra indiscreta

Em declaro voyeur. Sí, sí,... i ho dic amb la boca ben plena. M’agrada observar als altres; les seves rutines, els seus moviments, aquells tics que per molts altres són imperceptibles, aquelles actituds que ens diferencien, tots aquells petits detalls que fan que cadascú sigui únic i intransferible.
Si us plau, no ho confonguem amb xafardera. Res d’això. És una cosa completament diferent. No em dedico a escoltar les converses alienes, ni a comentar les últimes novetats de l’escala amb les veïnes, ni m’interessa res de la premsa del cor; només em fascina veure la gent i convertir-la, a ella i al seu dia a dia, en historietes i personatges que formin part d’un món paral·lel, el món que pertany a la meva finestra.
Posem-ne un exemple, mirem que hi passa en aquest precís instant:
El music de les obres, com el gall de bon matí, ja ens dedica el seu meravellós cantar, la mateixa melodia harmoniosa que cada matí em desperta convertida en una espècie de monstre amb moltes ganes de saludar-lo efusivament per la finestra. Té un estil peculiar que englobaríem dins del món de la música industrial, quines composicions sonores més interessants; d’aquí directe a l’estrellat.
Just a l’altra banda del carrer la fruitera acaba de col·locar cadascuna de les cols, albergínies, tomàquets i moniatos de forma estratègica tal que, només passar-hi per davant, et salivi la boca i no puguis evitar pensar: “mmm... i si n’agafo un parell de peces pel dinar? Segur que així li donaré un nou toc a aquell plat de bledes amb patata tan ensopit. Vinga, llença-t’hi! Un dia és un dia! Avui faré una bogeria: també hi posaré pastanaga!” Aquesta dona és tota una professional de la psicologia, potser fins i tot ha fet un màster en publicitat subliminal, perquè tot s’ha de dir: es ven molt bé el producte quan ensenyes el milloret de la casa i després et serveixen els nyaps a punt de florir que hi ha amagats al final, justament els que li queden més a mà. Sembla mentida que després de tants anys anant al mercat seguim picant amb això, si és tan vell com el “timo de las estampitas”!
La senyora Remei surt tota cofoia del seu portal, amb el seu pentinat de perruqueria estarrufat per les grans quantitats de laca que li van posar la última vegada que hi va anar fa tres dies (si és que aquesta noia nova que hi ha és molt bona, molt eixerida i a més t’ho fa a molt bon preu). Sembla que avui té alguna cosa important a fer perquè s’ha vestit amb les seves millors gales i s’ha empolainat com només ho fa els diumenges quan va al casal a ballar. Els vellets que, com cada matí, s’ajunten al banc de la plaça a que els hi toqui l’aire i a vitaminar-se amb el sol, se la miren embadalits: “Renoi Remei! Quin goix que fem avui. Si és que per vostè no passen els anys, cada dia està més formosa”. Ella es col·loca bé l’escot, el bolso a mig braç i creua fent-se la vergonyosa, però amb un somriure d’orella a orella pensant-se que tots aquells afalacs són reals, enlloc de simples compliments d’avi que fa temps que no cata carn, i molt menys fresca.
Bé, suposo que ja us n’haureu fet una idea i no em digueu que la vida quotidiana no té la seva gràcia. Tot s’ha de dir, des de la finestra veig perfectament el que passa, però comprendreu que, des d’un tercer pis i amb la música de fons, els diàlegs no són gaire exactes per no dir nuls i, per tant, els exposats són, aparentment, completament ficticis. Però realment això té alguna importància? Perquè siguem sincers: qui precisa de les paraules per entendre un somriure, per copsar un instant de complicitat, per veure que hi ha maneres i maneres de netejar-se les mans en un davantal i que, tal i com ho fa la fruitera, només pot ser una senyal d’insinuació cap al carnisser que té la seva vidriera enfront de la seva parada. Ai, si algun dia la gent es parés a observar, la de coses que descobririen dels que sempre tenen al costat... santa innocència.

Rutines matutines

Són les 7:55 del matí i el meu cos comença a reaccionar esperant el moment en que ho hagi de fer definitivament.
Un so pausat i constant es torna cada vegada més marcat. L’agulla del despertador i el pas del temps no es cansen de repetir-me que ells tenen el control i que jo no puc fer-hi res per canviar-ho.
Són les 7:56, ja ha passat un minut des de que la meva primera neurona s’ha posat en estat d’alerta. Poc a poc va avisant a les altres que es desvetllin amb un cant suau, totalment contrari a les impactants pujades de persiana que feia la mare quan em volia despertar (tot i que a l’hivern no obtenia gaires resultats perquè el cel era tan fosc de bon matí com la negror de dins la meva habitació).
Són les 7:57 i el cant suau s’ha acabat convertint en una d’aquelles cançons patxangueres horribles que es col·len tan fàcilment en el subconscient de la gent, però que no marxen ni a patades. Quina ràbia!!!! És increïble con quatre acords repetits fins a la sacietat, amb una lletra sense fons ni fonament, poden arribar a hipnotitzar masses i masses de gent. Realment els que dominin aquest “art” tenen un poder que, si no controlen, se’ls hi pot escapar de les mans. Visió: un d’aquests mags seguidors de la màgia negra (perquè és tenir molt mala llet crear alguna cosa així), perseguit pels milers i milers de personatges que ha prefabricat cridant “volem a Mozart! Volem a Pachenbel!” amb violes i fagots entre les seves mans.
Són les 7:58 i un somriure s’instal·la en el meu rostre imaginant la situació anterior. De la mateixa manera que apareix, desapareix en notar que el meu cos es comença a moure en recorreguts lents i ben arrapat als llençols, mostrant-me la realitat del moment: cada cop queda menys pel final del plaer. Amb un desig latent de que el temps s’hagi aturat, obro un ull temorós del que veurà; encenc la llum de la tauleta i miro el rellotge: merda!!! Haig de fer el que sigui perquè això no s’acabi! Tanco els ulls amb més força que mai, potser així aconseguiré que el temps es rendeixi a mi (massa optimista, oi?)
És horrible, ja són les 7:59 i no he pogut gaudir d’aquests últims instants. Ans al contrari, enlloc d’un despertar relaxat i lent, al meu cos hi ha una sensació de nerviosisme que va augmentant a mida que el tic-tac de l’agulla dels segons segueix amb el seu què fer sense ni tan sols immutar-se pel que està a punt de passar, sense parar a pensar en que fàcil seria fer-me feliç ara mateix. Si no fos tan egoista, aplicada i obedient,... fins i tot es podria dir que sàdica, perquè la seva és una tortura de les més lentes i agonitzants. Pitjor que la gota malaia.
Titititi titititi titititi... Odiós compàs. En una altra situació segur que se li podria treure molt suc musical a aquesta seqüència, sobretot un d’aquells bruixots obscurs d’abans, però ara no. Ara és un malson, un so maleït que només marca el principi del fi. L’apago tan ràpid com puc amb l’esperança de que així, fent veure que no ha passat, se’m doni una segona oportunitat. Mala idea. Així només he aconseguit una cosa: tornar a arribar tard a la feina.

Decisión de cambio

Cuando la incertidumbre se apodera de uno y no sabe por que camino seguir; cuando el miedo a uno mismo te paraliza antes de empezar a moverte; cuando las sorpresas han sido tragadas por la rutina; cuando ya no reaccionas frente la adversidad.

Es entonces cuando todo desaparece y te encuentras solo en un mundo atestado que no te permite el espacio necesario para respirar.

Un poco de aire, sólo un poquito... tampoco creo que sea pedir demasiado.

Sólo quiero ser YO. No un ser entre muchos, sino saber que, realmente, todos somos únicos y que mi identidad me pertenece. No debe ser un nostálgico recuerdo o deseo de lo que en algun momento éramos.

O vuelvo a mi, o todo seguirá sin tener sentido y siendo, sólo, una obra con un mal guión y un peor director.

Aprender de lo cotidiano

A mediados de 1974 explotaban en Buenos Aires diez o doce bombas por la noche. De distinto signo, pero explotaban. Despertarse a las dos o las tres de la madrugada con varios estruendos en cadena, era casi una costumbre. Hasta los niños se hacían a esa rutina.

Un amigo porteño empezó a tomar conciencia de esa adaptación a partir de una noche en que hubo una fuerte explosión en las cercanías de su apartamento, y su hijo, de apenas cinco años, se despertó sobresaltado."¿Qué fue eso?", preguntó. Mi amigo lo tomó en brazos, lo acarició para tranquilizarlo, pero, conforme a sus principios educativos, le dijo la verdad: "Fue una bomba". "¡Qué suerte!", dijo el niño. "Yo creí que era un trueno".

Rutinas (Mario Benedetti)

Camins de retorn

Lalari lalarà... aquesta és la última copa de la nit.
Lalari lalaró... això no m’ho creia ni jo.
4 hores més tard: Lalari lalaré... buf, si me’n prenc una altra rebento; menys mal que sóc una persona suficientment responsable com per saber en quin moment haig de parar de beure.
Agafo els trastos i, després d’un adéu general amb el màxim de naturalitat, surto al carrer disposada a arribar el més aviat possible a la comoditat del meu llit i a l’escalforeta dels meus llençols.
A la porta del local, un cop ja sóc fora, una brisa fresca m’ajuda a reaccionar. Em poso el jersei, la jaqueta, em penjo la bossa al coll (les mans les necessito per aguantar les parets i els cotxes que s’aproximen a mi sense miraments) i començo a enfilar el carrer cap a casona.
Les dues primeres passes són les més complicades. Tots els principis són difícils, o almenys això diuen..., doncs el fet de caminar tampoc és el més senzill del món. La gent no es para a pensar en la complexitat dels moviments que el nostre cos realitza de forma habitual; coordinar els dos hemisferis, compassar els passos, seguir un ritme i, tot això, amb una gràcia i un estil que no et facin semblar un ànec amb xanques, mentre intentes realitzar altres accions igual de menyspreades i ignorades com aquesta. Ja li he trobat el punt! Si és que un cop m’hi poso ja no hi ha qui em pari! Tot controlat.
Segueixo el meu camí en companyia de les meves divagacions profundes sobre el inconscient personal, fins que un gos petaner decideix fer-me de guia i jo, agraïda pel seu interès cap al coneixement i la interacció amb altres espècies i especialment cap a mi, decideixo fer-lo partícip de la meva gran saviesa i dels meus recents descobriments sobre la complexitat de la ment i de les extremitats inferiors. Està molt bé això de poder compartir-ho, encara que sigui amb un gos petaner; amb tot el meu respecte cap a aquesta classe social marginal de la raça canina. És que ningú se n’adona que són, precisament ells, els que han viscut més experiències, els que s’han jugat la vida al carrer, els supervivents de l’espècie que, segons Darwin, haurien de representar als seus camarades gossos. Ostres, em té enlluernadíssima la seva mirada, es veu que ho entén tot i, pel que sembla, compartim la mateixa opinió sobre les diverses temàtiques que li plantejo. Sap escoltar.
Tres cruïlles més amunt, el meu company es para. Em mira directament a la cara; per uns segons sembla que ell també tingui alguna cosa a dir. Jo, intento que les nostres ments estableixin un major vincle telepàtic amb un moviment que vaig veure en una peli (no tot el que surt a la televisió és ficció, així que pot ser que funcioni) i, quan sembla que per fi ho he aconseguit, gira cua i marxa en direcció contrària. Pobrissó, segur que també està cansat.
Encantada d’haver compartit aquests últims minuts amb un nou amic, no em costa tant engegar la marxa cap a casa (ja li he trobat el truc a això de posar en funcionament les cames segons la meva voluntat). Tot és qüestió de controlar la ment.
Següent carrer a l’esquerra i ja hi sóc.
Amb una gran concentració i entretancant els ulls pensant que així hi veuré millor, em poso a buscar les claus de casa dins la bossa. Hi trobo de tot, és que s’ha d’anar preparada per qualsevol cosa que pugui passar: kleenex per si t’entra alguna necessitat imperiosa i, per la llei de Murphy, no queda paper al lavabo del bar; moneder per pagar les consumicions pendents (està buit, i no perquè jo begui molt sinó perquè la vida avui en dia va molt cara); el mòbil, que s’ha d’estar localitzable i poder localitzar a la gent per si hi ha alguna festa improvisada; un chupa-chup, que de tant en tant es necessita una dosi de sucre per seguir amb energia; els guants, que comença a fer fred i una s’ha de cuidar; un condó (no necessita explicació); el reproductor de mp3 per si necessito desconnectar algun moment de la resta; un boli sense tinta (potser que el tiri, no?),... bé, aquí hi ha de tot menys les claus. Què cony n’hauré fotut?
Després dels meus minuts d’investigació dins el bolso i d’automagrejar-me vàries vegades tot el cos a veure si noto el clauer en alguna butxaca, decideixo picar al intèrfon, però... on són els botons? Intento tornar a utilitzar la mateixa tècnica d’abans d’encongir els ulls, però amb més intensitat; aquest cop també arrugaré les celles! Cap resultat profitós. No és qüestió de despertar a tots els veïns. I trucar amb el mòbil... si ja no veig un simple botó, imagina’t com seria encertar els nou números del telèfon de casa...
Decideixo asseure’m en un banc de la plaça a veure si aconsegueixo tenir alguna idea genial. El meu cos comença a pesar més del compte i, mantenir-lo dret em sembla massa carregós. No cal fer sobreesforços, deixem que el cervell faci la seva feina tranquil i sense preocupar-se de cap altra tasca.
Una escalforeta em recórrer el cos. Obro els ulls i un raig de llum penetra sense cap compassió, xoca contra la meva pupil·la i provoca un reflex per tornar a tancar-los. Ja és de dia i al carrer la gent es passeja per davant meu com si jo fos transparent. Recullo una mica el banc, donant una última ullada quan ja estic dreta per no descuidar-me res. Pico al timbre de casa i, sense ni tan sols preguntar qui sóc, s’obre la porta. Per fi! Em sento com si acabés d’arribar al paradís! Intento recordar la nit passada i tot se’m fa confús. Bé, tot menys un detall: el meu estimat amic petaner que va decidir deixar-me un regalet al camal dels pantalons. Serà mamonàs...

Presentación Jodorowskiana

Me voy a permitir el lujo de presentarme usurpando palabras a otros más sabios que descubrí en mi último viaje y de los que aprendo con cada relato que leo. Asi me describiría según Alejandro Jodorowsky (Piedras del camino):

"Lo que te digo aquí, aquí se queda. Me voy sin nada."
"Cada una de mis heridas ha creado una perla."
"Lo que aquí soy es todo lo que soy."
"Libre de todo, incluso de mi mismo."
"Ya no camino, el camino me lleva."
"Encontraré mi origen en mi futuro."

Gracias por tratar de conocer mi visión del mundo.